Ateus de Catalunya

 

 

Las cruzadas vistas por los árabes

AMIN MAALOUF

Alianza Editorial

El propi autor ens revela el seu objectiu a la introducció: «explicar la historia de les creuades tal i com les van veure, viure i relatar a "l’altre bàndol", és a dir, des del cantó àrab». Per aconseguir-ho es basa en les fonts dels historiadors i els cronistes àrabs de l’època. El resultat és una visió diferent de la que ens ha arribat a nosaltres, els occidentals, els que tenim la perspectiva de la història que per bé o per mal hem rebut a través de les fonts cristianes.

El llibre abasta el període que va des de l’arribada dels primers creuats amb l’expedició de Pere l’Ermità l’any 1096 fins a la conquesta d’Acre pel sultà Jalil l’any 1291. En aquest període explica les invasions successives que van permetre als cavallers d’occident establir-se i mantenir-se a "Terra Santa" durant gairebé dos segles.

L’obra ens explica com els invasors, els anomenats frany —un dels termes habituals emprats pels musulmans per a designar els francs i per extensió a tots els occidentals—, són vistos com uns guerrers valents i tenaços, però també agosarats i sobretot ferotges i cruels fins a límits inimaginables. El llibre és abundant en referències a les barbaritats comeses per aquests defensors de la creu, que no dubten a assassinar tots els habitants de les ciutats que els presenten resistència com Antioquia, o a practicar el canibalisme quan no troben res millor per menjar a Maarat.

El fet és que en arribar els primers creuats troben un cúmul de estats àrabs enfrontats entre ells, governats per musulmans d’origen turc, armeni o kurd, hereus d’una cultura àrab molt superior a la occidental però que ja mostra signes de decadència, on els propis arabs i sobretot els califes exerceixen papers secundaris i tenen un poder més simbòlic que no pas real. Això, unit a la fama que els creuats es guanyen ben aviat per la seva crueltat, terroritza la població i permet que en tan sols tres anys, el 15 de juliol de 1099, entrin a Jerusalem, on fan una altre carnisseria. A partir d’aquí els frany establiran veritables regnes i naixeran noves generacions que seran originàries de "Terra Santa", que sentiran aquella com la seva terra, però seguiran comptant amb l’ajut dels reis occidentals que trobaran en les creuades un motiu per anar a cercar la glòria i salvar la seva ànima. Tindran un paper rellevant en aquest escenari les ordres religioses militars que arribaran a ser especialment temudes i odiades pels àrabs. Prova d’això és que després de la derrota de Hattina el rei i la major part dels nobles vençuts salvaran la vida gràcies a la magnanimitat de Saladino (Salah Al-Din) però la totalitats dels cavallers templers i dels hospitalaris fets presoners seran executats.

Solament quan després de gairebé un segle de dominació cristiana, el poble àrab és reunificat sota un sol cap, Saladino és capaç d’entrar victoriós a Jerusalem el 2 d’octubre de 1187. Els àrabs encara hauran d’esperar un altre segle i superar les escomeses dels genets mogols a primers del segle XIII per arribar a la definitiva caiguda d’Acre en mans musulmanes i la fugida desesperada dels darrers cristians.

La lectura del llibre és interessant, potser una mica feixuga, doncs l’autor ens presenta una inacabable successió de cabdills, traïcions, escaramusses, aliances, batalles, que en alguns moments fa difícil seguir el fil de la narració, però que posen de manifest l’extrema feblesa d’uns reialmes dividits per odis ancestrals on els creuats troben un terreny adobat per a les seves ànsies de conquesta desenfrenada. La manca d’institucions estables entre els àrabs, que feien de les successions un seguit de guerres fratricides i el rebuig visceral a tot el que procedia del món cristià, consumia les seves forces davant d’un enemic més cohesionat, que va aprendre aviat a aprofitar les facilitats que oferia el contrari i que va saber fer seus els coneixements molt superiors que tenien els àrabs.

És el resum d’una època durant la qual es van establir les pautes d’una modernitat que començava a despuntar i que els arabs potser van perdre durant els dos agitats segles que, com diu l’autor, «van donar forma a Occident i al món àrab i que encara avui segueix condicionant les seves relacions».

 


 

*PÀGINA PRINCIPAL *QUI SOM *NOTÍCIES I ARTICLES *CAMPANYES *TEXTOS LEGALS I ALTRES DOCUMENTS *BIBLIOTECA *ENLLAÇOS I ALTRES ADRECES D'INTERÈS *CONTACTA AMB NOSALTRES

 

 

©Ateus de Catalunya

Apartat de Correus núm. 13.112

08080-Barcelona

info@ateus.org

http://www.ateus.org