ATEUS DE CATALUNYA

Una Europa confessional..?

 

L’Església posa en marxa tota la seva maquinària per forçar un reconeixement del cristianisme a la Constitució Europea.

 

Els primers articles eviten tota referència a déu i a la religió, però la veritable discussió es centrarà en la redacció del preàmbul.

L’Església Catòlica està decidida a emprar totes les seves armes per forçar un reconeixement explícit de les “arrels cristianes” en la redacció de la futura Constitució Europea, cosa absolutament inacceptable pels defensors de la laïcitat, que veuen en aquesta actitud una burda maniobra per tractar d’imposar la confessionalitat històrica i sociològica de la Unió Europea.

El procés de redacció de la Constitució Europea amenaça amb convertir-se en un enfrontament en tota regla entre els qui reclamen l’absoluta i innegociable separació entre Estat i Església —una conquesta social que semblava ja superada a aquestes alçades per a una societat moderna i democràtica— i els partidaris de l’organització confessional de la vida pública. Les confessions religioses, liderades com era previsible per l’Església Catòlica, s’han implicat a fons en aquesta lluita, ja que són conscients que la inclusió d’una referència directa a l’herència religiosa com un dels motors fonamentals que haurien configurat els valors comuns de la identitat d’Europa els proporcionaria la coartada que necessiten pel reconeixement de seves posicions morals i per poder reclamar a les institucions comunitàries els avantatges i privilegis, sobretot econòmics i legals, que reben actualment dels estats nacionals on gaudeixen d’una posició social preponderant.

L’aprovació durant la cimera de Niça, al desembre de 2000, de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, va suposar un primer i decidit pas per consolidar els drets personals, polítics i socials dels ciutadans europeus, ja que el seu article 10 consagra el dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió en la mateixa línia que el seu dia ho havien fet la Declaració Universal de Drets Humans de 1948 i el Conveni Europeu per a la Protecció dels Drets Humans i les Llibertats Fonamentals de 1950. Però això solament es va poder aconseguir, al darrer moment, gràcies a la intervenció personal de l’aleshores primer ministre francès, Lionel Jospin, qui en nom dels principis laics de la República francesa va “vetar” la inclusió al Preàmbul de la Carta d’una referència explícita a “l’herència religiosa” de la identitat europea. Aquesta referència es va substituir finalment per l’expressió més vaporosa de “patrimoni espiritual i moral”, la qual cosa va aixecar immediatament irades crítiques d’alguns representants de l’Església com Hippolyte Simon, bisbe de Clermond-Ferrand, des de les pàgines del diari Le Monde.

Però la cosa no feia més que començar. A primers de gener de 2001, menys d’un mes després de l’aprovació de la Carta, el papa Wojtyla, durant el seu tradicional discurs d’any nou davant del cos diplomàtic acreditat a la Santa Seu, llençava la següent admonició: “Que Europa no s’oblidi mai de les seves arrels cristianes que han fet fecund el seu humanisme!” Era el tret de sortida d’una carrera per impedir que el text de la Carta fos traslladat intacte, sense recollir les pretensions de l’Església, a la futura Constitució. A partir d’aquest moment les pressions per aconseguir que la Convenció per al futur d’Europa, instància que ha de preparar la reforma institucional de la Unió Europea i la redacció d’una Constitució per al 2004, reculli el factor confessional al text de la Constitució van anar pujant de to progressivament.

 

L’ofensiva comença

A mitjans de gener de 2002 el president italià, Silvio Berlusconi, en un discurs pronunciat a la Càmera de Diputats italiana obria l’ofensiva amb aquestes paraules: “Europa serà evidentment una construcció laica, però la verdadera laïcitat, com demostra la nostra cultura nacional, ha de reconèixer la dimensió ètica i espiritual juntament amb l’autonomia de l’Estat, que tanmateix ha de reconèixer la tradició cristiana a la societat, i per tant el paper eminent de les esglésies.” Una noció de la laïcitat ben curiosa, si més no.

Al mes de setembre el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, durant una trobada de la Comunitat de Sant Egidi a Palerm va participar en una taula rodona titulada “Un ànima per Europa: cristians en conflicte”, on declarava “no té sentit silenciar les arrels cristianes del conjunt dels valors europeus”, perquè —segons ell— “sembla que tothom té dret, fins i tot els lliurepensadors, a ser reconeguts”, quan “el lliurepensament s’origina a la cultura cristiana”. ¡Com si els drets humans i els valors democràtics haguessin fluït espontàniament a partir de la tradició cristiana i no haguessin estat conquerits precisament en bona mida en contra de la tradició clerical catòlica més retrògrada i antidemocràtica!

Durant el mes d’octubre es va reunir a Estoril el Congrés del Partit Popular Europeu per debatre el seu projecte de Constitució Europea, en el qual es va acabar aprovant —s’ha de precisar que gràcies al recolzament d’Espanya— una esmena d’última hora presentada per la delegació italiana per incloure una referència a la religió a la futura Constitució. Poc després representants populars es trobaven a les afores de Roma amb el nunci del Vaticà a la Unió Europea, Faustino Sáinz Muñoz, per escoltar les “recomanacions” de l’Església abans de tancar definitivament les seves propostes. Finalment, el belga Wilfried Martens, president del Partit Popular Europeu, va presentar un projecte que en el preàmbul feia casualment referència a “la història i l’herència comuna espiritual i moral” dels ciutadans i dels estats membres de la Unió, i a tot el “que Europa deu a la seva herència religiosa”. Segons aquesta proposta, inspirada en el preàmbul de la Constitució polonesa, “els valors de la Unió inclouen els valors dels que creuen en Déu com a font de la veritat, la justícia, el bé i la bellesa, així com els dels que no comparteixen aquesta creença, però que respecten aquests valors universals procedents d’altres orígens”. Un poti poti que solament pot explicar-se per l’afany desesperat d'encolomar una referència a la religió al text constitucional abans que fos massa tard.

En el transcurs d’una audiència concedida a finals d’octubre a Valery Giscard d'Estaing, president de la Convenció Europea —encarregada de redactar la Constitució—, el Papa li va trametre “l’interès de la comunitat de creients dels països europeus per veure respectada la seva identitat i la seva contribució específica a la vida de la societat europea, així com per veure també respectats els estatuts dels quals es beneficien en virtut de les seves legislacions nacionals”, o sigui veure “respectada la seva contribució” es tradueix sobretot per preservar els seus privilegis! Giscard per la seva banda va declarar “Mirarem de trobar alguna manera de recollir les preocupacions manifestades pel Sant Pare”. La Federació Humanista Europea, organisme defensor de la laïcitat davant les instàncies europees, va respondre amb un comunicat contundent exigint a la Convenció Europea que la nova Constitució evités discriminacions de qualsevol mena entre les diferents conviccions religioses o filosòfiques, i demanant que la Unió Europea es fonamenti senzillament en els valors de la dignitat humana, de la llibertat, de la igualtat i de la solidaritat, i estigui basada en els principis de la democràcia i de l’Estat de dret.

L’ofensiva va seguir el seu curs. El 14 de novembre Joan Pau II, en la primera visita d’un Papa al Parlament italià durant els últims 140 anys, va demanar al diputats i senadors reunits conjuntament al Palau de Montecitorio, seu de la càmera baixa, la seva col·laboració per construir una Europa “oberta als valors d’inspiració cristiana que han marcat les seves arrels” i a tenir cura perquè “no falti el ciment de l’extraordinària herència religiosa, cultural i civil en el nous fonaments d’Europa”. Mentrestant, el 18 de novembre, el cardenal i president de la Conferència Episcopal Espanyola, Antonio María Rouco Varela, durant el discurs inaugural de l’assemblea plenària que es reunia a Madrid per debatre el tema del terrorisme —que va donar origen a una polèmica “pastoral”— es va referir a que ja en el seu primer viatge a Espanya fa 20 anys l’actual Papa va parlar de “les arrels cristianes d’Espanya i d’Europa”.

Però el primer gran cop a aquesta estratègia va sorgir per on menys es pensava. A finals de novembre els debats sobre la conveniència o no d’acceptar l’adhesió de Turquia a la Unió Europea van obligar a posar sobre la taula per primera vegada la possibilitat que un Estat constitucionalment laic, però d’àmplia majoria islàmica, pogués convertir-se en membre efectiu de la Unió. L’eurodiputat alemany Elmar Brok, president del Partit Popular Europeu a la Convenció Europea, en línia amb el que defensaven Mertens o Giscard, va expressar el seu rebuig a aquesta possibilitat, i va obrir la polèmica sobre la conveniència de convertir Europa en un “club” confessionalment cristià. En aquest debat el president de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, també va expressar les seves reticències tot declarant que l’adhesió de Turquia qüestionaria “el caràcter compacte” de la Unió, com quan era “carolíngia i tenia unes arrels clares”.

 

També a casa nostra

A Catalunya l’ofensiva es materialitzà amb la celebració d’una Covenció de Cristians per Europa a Barcelona entre el 6 i el 8 de desembre de 2002, organitzada pel grup catòlic integrista Asociación Católica Nacional de Propagandistas, i la no menys integrista e-cristians que lidera l’exconseller Josep Miró i Ardèvol. La Convenció va comptar amb la presència entre altres de l'arquebisbe de Barcelona Ricard Maria Carles, el nunci del Vaticà a Espanya Manuel Monteiro de Castro, el secretari general de Presidència de la Generalitat de Catalunya Carles Duarte, el president del Consell d’Estat Íñigo Cavero, i el Secretari d’Estat de Relacions amb les Corts Jorge Fernández Díaz. El president de la Generalitat, Jordi Pujol, segons es va dir aleshores “a títol particular”, va inaugurar els actes tot afirmant, en la mateixa línia de les seves intervencions anteriors, que el fet cristià ha de ser reconegut a la Constitució Europea per “la importància històrica de la religió en la configuració de la cultura i els valors europeus” i va reiterar que “la civilització cristiana ha configurat una societat on es dóna, com en cap altre, la llibertat, la igualtat de l’home i la dona, la primacia de cada persona, el respecte als drets humans, la creació eficaç de la riquesa i de la seva justa distribució, i el progrés”, cosa que com poc després va posar de manifest Baltasar Porcel en un punyent article, a Pujol li costaria molt de provar, ja que quan més cristiana, i en especial catòlica, ha estat Europa, ha estat precisament quan la majoria d’aquests supòsits han funcionat pitjor.

La convenció de cristians va aprovar però un “Manifest de Barcelona” —curiosament contraposat al “Manifest de Barcelona” aprovat sis mesos abans per les associacions laiques participants al II Encuentro por la Laicidad en España— on es diuen coses tan impagables com que “La realitat cristiana és, a més de la rel i la base de la civilització europea, sense la qual els seus fonaments estan mancats d’explicació i sentit, una realitat (…) que ha de ser assumida com a tal pel futur tractat constitucional europeu i els marcs jurídics que d’ell puguin derivar-se”. Aquest Manifest va mostrar quines són les intencions reals de l’Església, ja que reclama també la defensa oficial del matrimoni i mesures contra l'avortament, l'eutanàsia i la manipulació genètica, entre altres. El text posteriorment va ser tramés al secretari d’Estat del Vaticà per les Relacions amb els Estats (el ministre d’exteriors Vaticà) Jean–Louis Tauran, al president de la Convenció Europea Giscard, així com a tots els bisbes europeus, als europarlamentaris, i a un ampli grup de persones destacades en tots els àmbits de la Unió Europea.

La rèplica dels partits d’esquerra a aquestes declaracions no es va fer esperar: el PSC va afirmar que els valors de referència de la Unió Europea han de ser els que conté la Carta de Drets Fonamentals, ja que són els que garanteixen la llibertat i la igualtat de tots els ciutadans. Més explícits van ser encara el president d’Iniciativa per Catalunya-Verds, Joan Saura, qui va qualificar les propostes de la Convenció de Cristians per Europa com “absolutament reaccionàries i carques”, i el secretari de política internacional d’Esquerra Republicana de Catalunya, Jesús Maestro, qui va reclamar que “la nova Constitució europea reconegui la conquesta democràtica i republicana que significa la laïcitat”, indicant que s’oposarien a qualsevol intent de retorn a l’antic règim a Espanya.

 

Tot esperant el Preàmbul

El Papa sembla tenir predilecció pel discurs d’any nou davant del cos diplomàtic per fer públics els seus propòsits en política internacional, i aquest any no ha estat una excepció. El 13 de gener de 2003 recordava davant els ambaixadors que “la Santa Seu i el conjunt de les Esglésies cristianes han insistit davant dels redactors del futur Tractat constitucional de la Unió Europea perquè es faci una referència a les Esglésies i institucions religioses. En efecte, sembla desitjable que, respectant plenament la laïcitat, es reconeguin tres elements complementaris: la llibertat religiosa (…); l’oportunitat de que hi hagi un diàleg i una consulta organitzada entre els Governants i les comunitats de creients; el respecte de l’estatut jurídic que ja gaudeixen les Esglésies i les institucions religioses als Estats membres de la Unió.” No entenem a quina laïcitat es pot referir, perquè si alguna cosa ha de defensar la laïcitat és precisament la igualtat de drets de tots els ciutadans, creients i no creients, i l’eliminació dels privilegis que gaudeixen les confessions religioses als “Estats membres”, i no la seva consolidació a nivell europeu. Les cartes estan a sobre de la taula.

En això, a primers d’aquest mateix mes de febrer, el Presídium de la Convenció Europea ha presentat un esborrany de la primera part del text de la Constitució de la Unió Europea que inclou els 16 primers articles. El text presentat no fa de moment cap esment a les polèmiques “arrels religioses d’Europa”, però tot i ser una bona notícia no significa res definitiu. L’article 2 parla del “respecte a la dignitat, la llibertat, la democràcia i l’Estat de dret dins d’una societat pacífica que practica la tolerància, la justícia i la solidaritat”, que els sectors progressistes valoren com a molt positiu, però la veritable batalla encara ha d’arribar, perquè com ja han avançat diversos delegats de la Convenció, entre ells l'eurodiputat espanyol del PP Íñigo Méndez, la referència “a Déu, o als valors religiosos de la UE serà solucionada” doncs es vol fer constar al Preàmbul de la Constitució.

La Santa Seu en saber la notícia, amb una reacció fulminant va manifestar que el text era “totalment insatisfactori no només per les raons que ja va indicar el papa Joan Pau II, sinó també perquè s'oposa als desitjos expressats explícitament per nombrosos països europeus”. Si s’analitza fredament resulta paradoxal que el Vaticà, en tant que “Estat sobirà”, hagi de ficar el nas amb aquesta celeritat en el text de la Constitució d’una entitat supranacional de la que no forma part. Més encara quan resulta que com a Estat no respecta la major part dels valors que ara diu defensar per als ciutadans europeus. Només cal recordar que el catecisme catòlic continua recollint la pena de mort: “l’ensenyament tradicional de l’Església ha reconegut el just fonament del dret i el deure de la legítima autoritat pública per aplicar penes proporcionades a la gravetat del delicte, sense excloure, en casos d’extrema gravetat, el recurs a la pena de mort”, o que el Vaticà segueix estant entre els pocs estats que no han signat el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, o bé que al seu dia en canvi no va tenir cap reticència a signar concordats amb Hitler, Mussolini o Franco, que segueixen vigents actualment, això sí, amb algunes modificacions —més significatives en el cas espanyol—. Sempre resulta adient rentar-se la cara de tant en tant! Potser no estaria de més que algú expliqués si són aquestes les arrels que tan enyora l’Església veure entre els valors de la futura Europa!

La Unió Europea sempre ha estat pionera en la defensa dels drets humans i les llibertats fonamentals, per tant ara no seria raonable que la seva Constitució naixés hipotecada pel llast del confessionalisme excloent. Ningú posa en qüestió que el cristianisme hagi fet aportacions a la cultura i els valors europeus, igual que ho han fet tantes altres ideologies o tradicions al llarg de la història. Però són molts els qui pensem que si Europa té avui com a valors fonamentals la llibertat, la igualtat, la solidaritat, els drets humans o la democràcia, ha estat perquè amb molt de sacrifici va saber desempallegar-se d’una herència catòlica que lluitava per mantenir l’individu lligat al jou alienador de l’antic règim. Bona part de la nostra història recent ha estat precisament la lluita del súbdit per convertir-se en ciutadà. En ciutadà d’una Europa lliure que en alguns moments sembla oblidar el patiment sofert als darrers segles per emancipar-se de les pesades, fosques i humiliants arrels cristianes que el mantenien subjugat.

Paradoxalment, l’eurodiputat català del PP Aleix Vidal-Quadras, sovint qüestionat per les seves posicions radicalment conservadores en molts àmbits de la vida política, preguntat a primers de desembre passat sobre aquesta qüestió pel diari La Vanguàrdia donava una resposta força acurada del model a seguir “La menció explícita d’una religió concreta en el text constitucional d’una entitat política democràtica de composició social plural no sembla aconsellable. Entre els ciutadans europeus hi han catòlics, protestants de diverses adscripcions, musulmans de diferents varietats, jueus, budistes de diferents escoles, ateus, agnòstics, indiferents i idòlatres adoradors de la televisió. Una referència a una confessió en particular seria excloent i parcial. (…) Una constitució democràtica en el segle XXI ha de ser neutra en ho religiós, donat que la visió de ho transcendent que tenen els ciutadans no és homogènia. Els valores bàsics a consagrar per una llei de lleis han de tenir caràcter universal i laic —llibertat, justícia, solidaritat, igualtat d’oportunitats, garantia dels drets fonamentals, respecte a les minories— i l’única menció de la religió que requereix un ordenament constitucional és el de la llibertat de cultes”. Bé, de vegades la vida ofereix sorpreses, afortunadament.


PÀGINA PRINCIPAL

 ©Ateus de Catalunya

Apartat de Correus núm. 13.112

08080-Barcelona

info@ateus.org

http://www.ateus.org