Ateus de Catalunya

 

El futur de l’extremisme islàmic

J. Carles Marset

Geòleg i editor. Membre d’Ateus de Catalunya

Les darreres accions terroristes als Estats Units posen de relleu que l’integrisme islàmic, alimentat per la pobresa i la humiliació dels països del "tercer món", és el principal repte que la comunitat internacional haurà d’afrontar durant els propers anys.

Tots hem assistit commocionats a l’atac terrorista dels radicals islàmics de Bin Laden als Estats Units. Fins aleshores el nucli de l’Imperi semblava inexpugnable, inabastable pel regne del terror, que solament podia picotejar aquí o allà alternativament, provocar petites ferides a la fera però sense arribar mai a fer-li mal de debò. Era un inconvenient suportable, un peatge a pagar per a poder ser els amos del món. Però de cop el molest picoteig s’ha transformat en un atac seriós, planificat, coordinat, terrorífic, que ha ferit greument la fera i ha fet trontollar l’ordre mundial.

L’atac ha fet sentir pànic, terror, desolació, i no solament als ciutadans americans sinó a tots els qui per bé o per mal formem part de l’anomenat primer món; per la magnitud de la tragèdia, però també perquè ha posat de manifest la nostra feblesa i ens ha fet sospitar que si els Estats Units poden ser colpejats d’aquesta manera salvatge potser aleshores també a nosaltres ens pot arribar a passar qualsevol cosa.

Aquest fet ha portat tots els governs occidentals i alguns enemics tradicionals a sumar-se, més enllà d’una condemna unànime, en una coalició disposada a defensar l’ordre establert allà on s’amaguin els culpables de la iniquitat. És lògic que sigui així, doncs és una forma de protegir-se plegats d’un enemic lliscadís, líquid, difícil de localitzar i per tant difícil de castigar o d’eliminar, i mentre això no s’aconsegueixi tots estem potencialment en perill. És quelcom que cal fer, l’agressió no pot quedar impune, però també és una forma d’alinear-se amb els qui manen. En els moments difícils és quan la solidaritat es valora més profundament i quan es recorda qui són els qui estan amb nosaltres.

Fins aquí els fets i les reaccions de condemna absoluta i de solidaritat amb les víctimes de la tragèdia, a les que ens sumem incondicionalment, però un cop refets de la commoció i digerida la indignació inicial seria ingenu no anar a cercar les causes profundes de la catàstrofe, perquè aquest atac en el fons no és més que un pas endavant, més sofisticat estratègica i tecnològicament, més agosarat, més a prop de la bogeria absoluta que els que s’havien portat a terme fins ara, però en definitiva no massa diferent a altres vinculats a l’extremisme islàmic que vénen produint-se des de fa anys i que tenen les seves arrels en unes terres castigades per conflictes que s’eternitzen sense que les potències els prestin massa atenció, potser perquè tampoc, fins ara, semblava que els afectessin directament.

Només cal veure les primeres reaccions que els atemptats van despertar en alguns punts del món islàmic. Les imatges de ciutadans palestins celebrant els atemptats als carrers durant les primeres hores poden haver estat filmades o no, segons es diu, pels serveis d’intel·ligència israelites per mostrar al món amb qui han de tractar ells cada dia, però no canvien el fet que mostraven la reacció espontània d’un poble o al menys d’una part dels seus ciutadans, i els esforços posteriors dels seus líders per distanciar-se d’aquestes actituds difícilment aconseguiran esborrar aquelles imatges dels ulls dels ciutadans americans que van patir la tragèdia. Tampoc ajudaran gaire a la causa islàmica declaracions posteriors de personatges sinistres com ara Omar Bakri, portaveu a Londres del Front Internacional Islàmic, qui l’endemà dels fets declarava per telèfon al diari italià La Reppublica: "Solament el moviment islàmic que creu en la Yihad, en la Guerra Santa, pot haver portat a terme aquest atac sense precedents sobre la base de la fe en el martiri". "Pel món islàmic és un dia de festa, a les mesquites de tot el món, també a la de Londres, estem distribuint dolços en senyal d’alegria". Hi han moltes altres mostres igual de patètiques.

Són exemples que la tragèdia no es va viure igual a tot arreu. Que mentre occident plorava els morts i s’esgarrifava davant la magnitud del desastre a determinats indrets hi havia gent que el sentia com una suposada victòria sobre les forces de l’opressió, com una revenja pels patiments que havien hagut de suportar davant de la indiferència occidental, com un alliberament de la seva absoluta desesperació. Aquesta demostració de ràbia i d’odi ens ha de fer reflexionar sobre la frustració acumulada per aquests pobles, que necessàriament ha de tenir un origen més enllà de l’apreciació subjectiva i malaltissa dels fets, però també sobre els paràmetres ètics i culturals que poden conduir una comunitat a engendrar suïcides assassins capaços de portar a terme aquestes accions.

La prepotència occidental, amb els Estats Units al capdavant, en tractar amb els països del tercer món, basada exclusivament en l’interès propi i recolzada en el seu poder tecnològic i militar, sense interessar-se en els efectes que la seva actuació té pels ciutadans d’aquests països, promou el sentiment d’exclusió de l’ordre mundial i alimenta la set d’odi i de revenja. Revertir aquesta situació comportarà molts sacrificis, però serà necessari fer-ho si es vol retornar la confiança i la seguretat als ciutadans dels països occidentals.

No és fàcil dir com es podrà aconseguir això. Per acabar amb l’odi caldrà la implicació i la generositat dels països rics per afavorir el desenvolupament dels més endarrerits, reduint la misèria i el patiment d’aquests i respectant la vida i els drets dels seus ciutadans, suprimint d’aquesta forma les causes objectives per a la propagació de l’odi criminal, però també serà necessari eradicar els prejudicis que frenen el desenvolupament i la llibertat, acabar amb la intransigència moral i religiosa que no ens traurà de les nostres misèries i que per tant no mereix tant de dolor ni patiment.

Això plantejarà nous reptes que s’hauran d’afrontar amb determinació. Un desenvolupament generalitzat de la humanitat comportaria un provable increment de la població, que potser s’haurà de restringir d’alguna manera, i generaria un ingent consum de recursos que ens pot acabar ofegant a tots si no es regula adequadament. Per aconseguir-ho serà imprescindible comptar amb dirigents lúcids i confiar en la capacitat de l’home per a construir un futur millor, al menys si volem sobreviure en aquest món a un termini mitjà o llarg.

L’altre alternativa seria un món fonamentat en el patiment i la repressió, on occident, gràcies a la seva capacitat coercitiva, subjugués cada cop amb més contundència la resta de pobles i fos capaç de construir una fortalesa per garantir la seguretat dels seus ciutadans, el que ens duria a perdre una part important de la llibertat que tant ens ha costat aconseguir, i en definitiva a empobrir notablement la nostra forma de vida.

Però aquesta alternativa tampoc encaixaria gaire bé amb la mentalitat dels països occidentals, fonamentats en la idea de la llibertat individual i de la democràcia representativa de la voluntat general, que són les bases que han permès el desenvolupament i el progrés de les nostres societats fins els nivells actuals, malgrat els abusos i les injustícies provocades pels seus propis excessos, perquè també és aquesta mateixa essència la que és atacada pel fanatisme i la intransigència que es nega a respectar els principis de convivència més elementals.

S’ha de saber treure força del dolor per superar la difícil prova a la què s’enfronta la civilització. El futur passarà inexorablement per una societat cada cop més multicultural, més global, i per assumir que cal reduir les desigualtats entre els diferents pobles de la terra. No és solament una qüestió egoista per poder mantenir el nostre nivell de vida privilegiat, és probablement una qüestió de supervivència. Solament així es podrà acabar amb la intransigència i evitar que fets tan deplorables com els que ens ha tocat viure es tornin a repetir.

 


 

*PÀGINA PRINCIPAL *QUI SOM *NOTÍCIES I ARTICLES *CAMPANYES *TEXTOS LEGALS I ALTRES DOCUMENTS *BIBLIOTECA *ENLLAÇOS I ALTRES ADRECES D'INTERÈS *CONTACTA AMB NOSALTRES

 

 

©Ateus de Catalunya

Apartat de Correus núm. 13.112

08080-Barcelona

info@ateus.org

http://www.ateus.org