Ateus de Catalunya

 

 

Dios, entre otros inconvenientes

 

Xavier Rubert de Ventós

Editorial Anagrama

 

Es tracta d’una recopilació d’articles que fan referència a conceptes que en bona mida constitueixen el fonament de la nostra existència, però que la nostra cultura acostuma a donar per bons sense qüestionar-se amb massa detall. Per això Rubert de Ventós vol fer l’esforç de com-pensar com diu ell, o sigui revisar-los amb el seu pensament per denunciar els excessos que sempre s’amaguen darrera d’una opinió excessivament unànime.

"La experiencia me dice que cuando todo el mundo se pone de acuerdo en criticar algo, es más la complicidad del grupo que la objetividad del juicio lo que està a menudo en juego. Un exceso de unanimidad me ha parecido siempre algo sospechoso, cuando no temible."

Cosa certa, sens dubte, i per tant ell s’atura a explorar aquests conceptes, aquests inconvenients tant arrelats que són acceptats majoritàriament, perillosament diríem inclús, amb una visió més crítica, més corrosiva, del que acostuma a ser habitual.

Comença amb una primera secció de sis capítols titulada "¡Dios mío!", que explora el concepte de déu, el primer dels pilars que afecten l’enigma de l’existència humana, en el qual per raons òbvies centrarem el nostre interès, tot i que el segon bloc, titulat Inconvenientes menores, és força més ampli, doncs abasta vint i tres capítols més sobre temes diversos.

"Dios es el primer expediente con que conseguimos de algún modo evacuar el desamparo y el enigma de nuestra existencia."

Déu seria un concepte en el qual ell ens adverteix des d’un principi que no acaba de creure massa:

"Ahora bien, el hecho de no acabar de creer ni en ese mismo Dios, legitima segurament mi escepticismo respecto a la larga lista de sus sucesores o sucedáneos. ¡Si usted no cree en la Creación o en la Comunión de los Santos, ya me dirán ustedes cómo va a creer en la Historia o en la Revolución!"

Estudiant el concepte del déu cristià s’adona que té unes connotacions particulars, és un déu que en tan sols setanta anys va passar de lluitar per una posició dins l’Imperi Romà a prohibir i perseguir a tots els seus competidors gràcies a una singularitat: conjuga el compromís espiritual transcendent amb un compromís terrenal, que és el medi on ha de realitzar el seu projecte immediat, sempre distant, instrumental, perquè en realitat ell "no és d’aquest món, sinó que està en ell." És un déu que no parla ja al ciutadà, sinó al cor de l’individu. El cristianisme es convertirà en una religió absorbent que s’apropiarà de tots els racons de l’existència.

A continuació llença l’argument que ningú no pot creure en déu lògicament, però que tampoc s’hauria de creure en déu des d’un punt de vista moral. Per ell el fet de creure no és quelcom que es pot escollir, la fe no és voluntària, es té gratuïtament. Un no tria el que vol creure igual que no escull el que li agrada, tret que s’enganyi a si mateix. La veritat és que nosaltres no podem compartir aquesta afirmació. És cert que un no tria creure com no tria el desig, però també és cert que l’educació pot orientar les preferències o els desitjos de les persones. No pot agradar la música de Tristany i Isolda sense un aprenentatge previ, com no es pot comprendre James Joyce o Thomas Bernard sense un mínim de preparació.

Però el raonament de Rubert de Ventós no s’atura tampoc aquí, segueix explorant altres tòpics. No sols opina que no es pot creure, sinó que afirma que tampoc no vol creure, perquè troba injustificable el mal del món. Aquest és un argument conegut, però la seva proposta és força original. Afirma que no vol creure per causa de l’inevitable patiment del món animal, on tots els éssers són víctimes d’una dinàmica cruel en la que individus i espècies han de morir sense excepció perquè altres puguin sobreviure. Un patiment que a sobre es conserva quantitativament constant, invariable, al llarg del temps.

"Del infortunio animal, nada tiene ese Dios que decirnos; del humano vemos que sólo parece cuidar escrupulosamente de que mantenga su ecuación constante a lo largo de la historia."

Un capítol apart es refereix al paper de l’Església i a la figura del Papa. L’autor es pregunta com pot encara creure en la institució algú que en forma part i que coneix des de dins les seves misèries. Per ell l’Església es basa en la hipocresia de mantenir una doctrina rígida per després actuar de forma laxa i intentar apropar-se a una realitat que se li escapa, amb mètodes subtils de dispensa per justificar aquests despropòsits. Però això l'estaria condemnant a una irrellevància social progressiva perquè els ciutadans, cada cop més informats, s’adonen d’aquestes contradiccions.

Altres inconvenients tracten de temes tan diversos com el control del nostre propi destí gràcies a la tecnologia, el pensament únic, la influència de la televisió a les nostres vides, la cooperació amb els països subdesenvolupats o la pròpia funció de les avantguardes i dels intel·lectuals, no sempre tant crítics com caldria esperar, doncs també viuen a aquest món… i tenen els seus propis interessos inconfessables.


 

*PÀGINA PRINCIPAL *QUI SOM *NOTÍCIES I ARTICLES *CAMPANYES *TEXTOS LEGALS I ALTRES DOCUMENTS *BIBLIOTECA *ENLLAÇOS I ALTRES ADRECES D'INTERÈS *CONTACTA AMB NOSALTRES

 

 

©Ateus de Catalunya

Apartat de Correus núm. 13.112

08080-Barcelona

info@ateus.org

http://www.ateus.org