ATEUS DE CATALUNYA

Les acusacions de pederàstia als Estats Units obren una crisi a l’Església sense precedents

 

L’elevat nombre de religiosos acusats de delictes sexuals contra infants i menors, al menys quatre bisbes i més d’un miler de capellans, evidencia que no es tracta d’un fenomen aïllat.

 

La passivitat de molts bisbes i el neguit per evitar la difusió dels fets, fins i tot comprant amb diners el silenci de les víctimes, hauria afavorit durant anys la impunitat dels acusats.

Que hi havia un problema important al si de l’Església Catòlica es va fer patent el passat mes de gener quan les Acta apostolicae sedis (Actes de la seu apostòlica) de l’any 2001, inspirades per Joan Pau II però redactades pel cardenal Joseph Ratzinger, prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (l’antiga Inquisició), instaven les diòcesis de tot el món a comunicar Roma qualsevol fet protagonitzat per sacerdots que pogués ésser sospitós de pederàstia, i proposava sotmetre els afectats, en el màxim secret, a un tribunal eclesiàstic amb autoritat conferida directament pel Vaticà.

Hi havia alguns indicis significatius, la discreció a fer pública la informació, sense cap comentari per part de l’Oficina de Premsa del Vaticà tan propensa a emetre comunicats en altres situacions, la mateixa dificultat d’accedir a les Actes, que es publiquen solament en llatí (idioma oficial del Vaticà), i la recomanació d’actuar a l’hora amb discreció però amb fermesa. Com ja és habitual el cardenal Ratzinger evitava qualsevol referència a la possibilitat d’informar les autoritats civils dels fets ni tan sols en el cas que els delictes s’arribessin a confirmar.

Els escàndols de tipus sexual no són res nou per a l’Església, i feia temps que es tenien indicis de l’existència d’abusos sexuals a menors per part de sacerdots als Estats Units, però fins ara el Vaticà havia aconseguit trampejar les situacions sempre amb relativa discreció. La diferència és que en aquesta ocasió el rebuig frontal dels mitjans i de la poderosa societat americana ha desbordat la tradicional serenitat del Vaticà, que en un primer moment va intentar contraatacar acusant la societat “en conjunt” dels delictes comesos pels seus bisbes i capellans, però que finalment, davant l’allau de denúncies, s’ha hagut de sotmetre a l’evidència, deixant la seva imatge força malmesa.

L’escàndol va esclatar durant el mes de març, quan va transcendir que la diòcesi de Boston acabava d’indemnitzar amb mig milió de dòlars Patrick McSorley, qui va patir abusos reiterats des de l’any 1986 per part del sacerdot John Geoghan, ara expulsat de l’Església. El que més va impactar l’opinió pública americana va ser la divulgació que aquest era tan sols un dels 130 casos d’abusos d’infants dels quals s’acusava Geoghan, de vegades en situacions força escabroses, i que al menys en un cas hauria abusat d’un nen de quatre anys. Fins aleshores s’havia aconseguit mantenir els fets en secret, ja que en els pactes amb els damnificats l’Església obligava a signar una clàusula de confidencialitat per evitar que es fessin públics els escàndols, però l’advocat de McSorley, Mitchell Garabedian, es va negar a signar la clàusula i ho va difondre a la premsa per considerar que el secretisme era la rel de tot el problema.

El diari The Boston Globe va revelar que els fets eren perfectament coneguts pel titular de la diòcesi de Boston, el cardenal Bernard Law, qui es va dedicar senzillament durant anys a traslladar Geoghan de parròquia en parròquia a mida que les seves pràctiques eren descobertes. L'única mida que va aplicar per intentar resoldre el problema va ser enviar Geoghan a curtes estades de rehabilitació en centres especialitzats, després de les qual tornava com si res al seu magisteri. El pitjor és que aleshores va transcendir que aquest no era l’únic cas d’aquestes característiques a la diòcesi, ja que almenys un altre sacerdot, James Porter, hauria protagonitzat uns fets similars, abusant de més d’un centenar de nens i adolescents des de l'any 1992.

A partir d’aquell moment les acusacions contra eclesiàstics per delictes de pederàstia van començar a aparèixer per tots els Estats Units. Es van fer acusacions contra figures rellevants de l’Església americana com l’arquebisbe de Milwaukee, Rembert Weakland, qui va haver de demanar al Papa la seva renúncia en saber-se que havia pagat quasi bé mig milió de dòlars per evitar una acusació formal. El bisbe de Palm Beach (Florida), Anthony O'Connell, també va haver de dimitir després de ser acusat d’abusos per un alumne seu adolescent, Christopher Dixon, qui va trencar un acord secret segons el qual hauria cobrat 150.000 dòlars per mantenir la boca callada. La peculiar resposta d’aquest bisbe als mitjans, admetent haver fet “carícies sexuals poc apropiades amb un estudiant fa 25 anys” però atribuint la responsabilitat al clima de tolerància sexual originat a partir dels anys 60, dóna idea de la seva sensibilitat a l’hora d’enfocar la qüestió. Posteriorment s’han obert altres causes contra el bisbe O’Connell.

Al mes d’abril el The New York Times va revelar que l’arxidiòcesi de Los Ángeles havia indemnitzat amb 1.200.000 dòlars per danys i perjudicis a una jove anomenada Lori Capobiano Haigh que es va quedar embarassada quan tenia 14 anys per un sacerdot, el pare Lenihan, que més tard la va obligar a avortar. En els últims mesos han anat sortint a la llum centenars de casos que havien romàs en silenci durant anys i anys sense que l’Església fes res per deturar el problema i sense comunicar-ho a les autoritats civils, tot i sabent perfectament que es tractava de delictes penals. Casos realment esfereïdors, com el de l’excapellà Paul Shanley de 71 anys, detingut per la policia a San Diego (Califòrnia), on vivia des que es va jubilar després d’exercir a la diòcesi de Boston, acusat d’infinitat de delictes contra un infant de només sis anys anomenat Greg Ford, a qui amenaçava dient-li que ningú el creuria si explicava el que ell li feia… Hi han casos realment escatològics, capellans que abusaven dels joves rera l’altar, en cementiris, al bany, en sagristies, en confessionaris, mentre resaven…

Es calcula que el silenci de les víctimes, comprat per l’Església Catòlica a cop de talonari podria arribar a la increible quantitat de 1.000 milions de dòlars. En aquests moments hi han més d’un miler de causes obertes contra eclesiàstics a tots els Estats Units, el que dóna idea de la magnitud del problema. L’element comú de tots aquests casos és que van ser possibles

gràcies a l’actitud encobridora de la jerarquia catòlica, que gairebé es limitava a amagar els fets traslladant els afectats, en el millor dels casos per pura negligència, però sovint per un mal exemple de solidaritat corporativista, per evitar que es pogués identificar l’Església amb els escàndols, sense preocupar-se massa de les conseqüències per a les víctimes. El fet que tractaven els abusos no com a “delictes”, que es el que són per a la jurisdicció civil, sinó com a simples “pecats” que poden ser “perdonats” per la pròpia l’Església, solament va contribuir a agreujar el problema.

Per acabar d’adobar-ho a finals d’abril el Papa es va reunir al Vaticà amb els cardenals americans per deliberar sobre la qüestió i van arribar a la conclusió que la “culpa” de tot era de la “societat”. El Papa va declarar estar “profundament commogut per les conductes d’alguns germans”, mentre el cardenal colombià Dario Castrillón, prefecte de la Congregació del Clero, va explicar a la premsa que la culpa de la conducta “d’alguns sacerdots està en l’ambient de pansexualisme i de llibertinatge sexual que s’ha creat al món”, com si els acusats fossin les víctimes i no els responsables dels fets, i va afirmar, tot citant un estudi, que solament el 0,3% del clero nordamericà “seria” pederasta. També va exhortar a comparar les dades amb les d’altres col·lectius professionals! La jerarquia catòlica sembla oblidar que els responsables dels fets són membres de la seva organització i que s’hauria d’exigir que fossin jutjats i, si s’escau, condemnats amb el mateix rigor i en les mateixes condicions que qualsevol altre ciutadà que hagués comès un delicte equivalent als que s’imputen a aquests individus.

El diari The New York Times va tornar a carregar durament contra el Vaticà, acusant-lo de desentendre’s del problema i de deixar-lo en mans dels bisbes locals, en molts casos sense cap experiència en el tema. A mitjans de juny, pressionats per l’opinió pública que exigia una resposta contundent, els 288 membres de la Conferència Episcopal dels Estats Units es van reunir a Dallas (Texas) per celebrar la seva conferència anual. El seu president, Wilton Gregory, va acceptar en nom dels bisbes americans la responsabilitat de la jerarquia en la crisi oberta pels casos de pederàstia i va demanar “perdó” pel patiment causat als afectat i a les seves famílies. També es va referir a la necessitat d’acabar amb aquesta lacra, i per aconseguir-ho van debatre durant dos dies un extens document en el que proposaven expulsar de l’Església els religiosos reincidents d’abusos sexuals, però a canvi convidaven a perdonar aquells que haguessin estat acusats en una sola ocasió, doncs consideraven que encara podien ser recuperables si es tractava d’un fet aïllat! Aquesta línia, recolçada pel sector més conservador dels bisbes americans sembla estar en sintonia amb el Vaticà, que segueix considerant el penediment i el perdó com a valors fonamentals de la seva doctrina.

Però malgrat les declaracions grandilocuents les denúncies no s’aturen. El bisbe de Lexington (Kentucky), Kendrick Williams de 65 anys, va ser el tercer bisbe obligat dimitir en els darrers 6 mesos després de ser acusat d’haver abusat de James W. Bennett quan aquest tenia solament 12 anys i Williams no havia estat encara nomenat bisbe. Dos homes més, David Hall i Thomas Probus acusen també el bisbe d’abusos deshonestos per fets succeits fa ja algun temps.

En el que portem d’any l’escàndol ja s’ha cobrat 4 bisbes (solament el Papa els pot destituir) i més de 250 sacerdots. Segons els advocats de les víctimes, que han constituit l’Associació Nacional de Supervivents d’Abusos del Clergat, hi haurien centenars de demandes en curs, però la xifra augmentarà inevitablement en els propers mesos, ja que el nombre d’acusats superaria en aquests moments els 1.500 religiosos. Segons Philip Saviano, coordinador d’aquesta associació a Massachusetts, que va ser víctima d’abusos a la dècada dels 70 per un capellà condemnat l’any 1993 a 275 anys de presó per aprofitar-se de 8 adolescents “fer-se sacerdot hauria estat durant anys un amagatall ideal per als pederastes”. Alguns sacerdots ja estan a la presó, al menys dos d’ells condemnats a cadena perpètua. Les diòcesi més afectades són les de Kentucky, amb 122 demandes, Boston on va esclatar l’escàndol en tindria ja 73, New Hampshire 41, Rhode Island 38, Califòrnia, 25, etc. Al menys 111 de les 178 diòcesi del Estats Units haurien resultat esquitxades directament per l’escàndol, que afectaria a 40 dels 50 Estats de la Unió.

La solució ara, com sempre, es redueix a demanar “perdó” a tothom, que com ja hem dit altres vegades pot ser bo per reparar el “pecat”, però els “delictes” són competència de la justícia civil, que hauria de jutjar i d’imposar, si es demostren les acusacions, les condemnes pertinents. I això, no ho oblidem, hauria d’abastar no sols els autors dels fets, sinó també els seus possibles encobridors. Ja és hora que els delictes comesos per membres del clergat siguin jutjats segons les lleis que governen la societat, com qualsevol altre ciutadà. Amb això no pensem que s’hagi de renunciar a la generositat ni a una possible reinserció social dels infractors, però aquestes atribucions han de ser administrades segons les lleis humanes, mai per l’Església. Sobre qüestions de “pecats”, magisteri moral o violacions del codi canònic, que faci cadascú el que cregui més convenient. L’Església pot perdonar el que vulgui i a qui vulgui, però això no hauria d’eximir ningú d’afrontar les seves responsabilitats davant la societat. Al Cèsar el que és del Cèsar…



 

Europa tampoc es lliura completament dels escàndols

Els escàndols sexuals a l’Església no són exclusius dels Estats Units. L’any passat la revista National Catholic Reporter va difondre que a més de 23 països, preferentment africans, sacerdots havien forçat sexualment centenars de religioses —la pròpia Església va autoritzar a monges que prestaven els seus serveis al continent africà a prendre anticonceptius per prevenir possibles conseqüències no desitjades—.

Però a Europa també s’han donat casos significatius: el cardenal de Viena, Hans Hermann Groer, va ser obligat a dimitir l’any 1995 després d’un escàndol sonat. El mes de febrer d’aquest any, l’arquebisbe de Poznan (Polònia), Juliusz Paetz, va ser investigat per possibles agressions sexuals a estudiants del seminari local després de ser acusat per multitud de joves religiosos. Més recentment el bisbe auxiliar de Magúncia (Alemanya), Franziskus Eisenbach, va ser acusat per una feligresa de la seva parròquia, la catedràtica de matemàtiques Änne Bäumer-Schleinkofer, d’abusos sexuals durant unes presumptes pràctiques exorcistes!

Segons va difondre la revista catòlica Famiglia Cristiana al menys set sacerdots han estat empresonats darrerament a Itàlia per pederàstia.

A Espanya, el passat mes de febrer Ignacio Lajas Obregón, un capellà de Casares de Hurdes, a Cáceres, va ser detingut per membres de la Unitat de Delictes Tecnològics de la Policia Nacional acusat d’estar en possessió i d’intercanviar pornografia infantil a través d’internet.

Aquests són només alguns exemples que il·lustren com el clergat està constituit per individus amb les seves virtuts i debilitats, com tothom. El problema no radica tant en un comportament particular, ni que sigui delictiu o reprovable, sinó en el tracte de favor que la legislació atorga als membres de l’Església Catòlica. La igualtat de drets i d’obligacions per a tots els ciutadans constitueix la base del sistema democràtic, i per tant no és èticament lícit reclamar un estatut de privilegi especial per a cap col·lectiu determinat en base a una suposada legitimitat moral procedent d’una més que dubtosa transcendència.

 


*PÀGINA PRINCIPAL  

 ©Ateus de Catalunya

Apartat de Correus núm. 13.112

08080-Barcelona

info@ateus.org

http://www.ateus.org