Ateus de Catalunya

 

Per a què una associació d’ateus?

 

Fritz Erik Hoevels

Psicòleg. Fundador de la Bund Gegen Anpassung

(Aliança contra el conformisme)

 

1. L’ateisme no és una filosofia. Exclou simplement algunes filosofies particularment irracionals. Exclou simplement una idea falsa concreta, sense implicar necessàriament per això altres opinions o finalitats positives, tal com farien per exemple l’alamiisme (la no creença en bruixes) o bé l’achloranthropisme (la no creença en homenets verds). Com aquestes dues darreres “no creences” mencionades, a les que en podríem afegir en principi moltes més, estan força esteses o fins i tot són universals, ni tan sols existeixen termes per a designarles ni ningú els troba a faltar. Amb “l’ateisme” passaria el mateix si no fos perquè la creença en un o més éssers sobrenaturals està tant estesa. Una organització específica per ateus, en el sentit que pogués ser necessària per defensar una filosofia, inclús una filosofia racional més o menys elaborada (sense organització per exemple no hi hauria ciència), és doncs supèrflua considerant la naturalesa de la qüestió.

2. L’absència d’un déu o de conceptes similars en la ment de les persones està, en canvi, amenaçada per forces exteriors. La immensa majoria de la humanitat viu sota la dominació o la influència permanent d’organitzacions que pretenen obligar-la a acceptar aquestes idees. Com que la idea d’un déu no pot ser concebuda ni mantinguda si no hi ha un mínim de precisió i d'homogeneïtat entre diferents individus és necessari la inocular-la des de l’exterior mitjançant la manipulació o la violència. Per això, totes les religions sense excepció fan ús de l’engany o de la violència, o d’ambdós, i no renuncien mai a explotar situacions de feblesa (infància, malaltia, dificultats socials i econòmiques). Elles s’adonen d’això i saben que no podrien existir si s’abstinguessin de fer-ho.

3. Com que la creença en un déu és falsa, està sempre amenaçada. Ha de ser per tant fomentada i protegida permanentment, de vegades amb un esforç considerable, de les percepcions o de l’activitat intel·lectual que la neutralitzen i l’anul·len. Donat que l’instrument més important per a la seva instauració i manteniment és la pressió social continuada —un procés que és descrit per exemple en l’obra “El rinoceront” d’Ionesco—, aquesta creença està sempre en perill per l’existència d’inevitables llacunes en el propi procés de justificació ideat per mantenir-la. Per posar-ho en altres paraules: tot no creient, contemplat per un creient, fa sempre potencialment l’efecte del nen del conte de fades d’Andersen “El nou vestit de l’emperador”. Per tant, aquest efecte es dóna per la mera existència del no creient. Per aquesta raó totes les organitzacions religioses procuren, quan tenen oportunitat de fer-ho, eliminar cada ateu individual. El millor mètode per aconseguir-ho és sens dubte la seva eliminació física, a la qual no renuncien mai si tenen l’ocasió. Si no estan en condicions d’aconseguir-ho aleshores intenten minimitzar el perill que representa la seva existència per altres camins, preferentment impedint-li expressar les seves opinions o bé pressionant-lo a la seva vida social. Per tant, mentre hi hagin creients, tots els ateus estaran amenaçats. Com que aquests, per la seva simple existència, representen un perill potencial pels creients com a tals, els creients aleshores també amenacen la dels ateus —però no tant per la seva existència, sinó per la seva inevitable agressió—. Donat que els creients han d’esforçar-se a creure i en canvi l’absència d’una creença no demana cap esforç especial, la força de cada exemple, per dir-ho d’alguna manera, contagiós, augmenta l’esforç que els creients han de fer (és a dir els tortura subjectivament) i els porta a desitjar i a cercar la desaparició de la font de contagi. (El fet que pretenen imposar a tothom els models de comportament que ells consideren desitjables —cal pensar tan sols en la pressió que les esglésies o els ulemes exerceixen sobre la legislació en temes com l’avortament o la cria de porcs, per exemple— és quelcom que es menciona aquí de més a més, però que no té una importància tan fonamental com el que s’ha explicat abans.)

4. Com que tot ateu està doncs, al menys potencialment i en la majoria de casos efectivament, amenaçat pel sol fet que hi ha religió —si es vol un exemple ben actual i significatiu n'hi ha prou a pensar en els països islàmics, i potser aviat en els països sorgits de la fragmentació de la Unió Soviètica— és aconsellable en la mida del possible la unió de tots els ateus sota una associació per raons defensives. Aquesta defensa s’haurà de dirigir preferentment contra els privilegis que els estats concedeixen a les religions, permetent que puguin treure avantatge de les situacions de feblesa, sobretot en l’adoctrinament d’infants, o bé restringint la llibertat d’expressió amb la finalitat d’evitar la crítica de la religió, i finalment proveint les organitzacions religioses amb subsidis, privilegis o concedint-los accés preferencial als aparells de propaganda i als òrgans de decisió dels estats, deixant d’aquesta manera que participin de la seva autoritat. (En la meva opinió també seria important que una associació d’ateus, en la mida que no pugui abolir les religions, exigís al menys l’equiparació de totes les religions independentment del seu nombre de seguidors, perquè una organització religiosa única que s’oposi a la raó i al coneixement pot resultar considerablement més perillosa que la diversitat de religions —de fet la competència entre religions produeix, segons el principi de mútua paròdia, un efecte molt similar al descrit en el punt 3 en relació amb l’odi que les religions senten cap a les persones sense religió—. En conseqüència, segons la meva opinió, és una actitud completament errònia i insensata per a una organització atea contemplar amb complaença la persecució dels grups religiosos més petits, les anomenades sectes —com passa en el meu país, on després dels Sanyassins ara són perseguits els membres de l’Església de la Cienciologia—, o inclús recolzar-la d’una forma activa.) Una altre tasca de tota associació atea consistirà a immunitzar oportunament els seus propis membres contra la propaganda religiosa mostrant-los, com a mesura preventiva, els principals errors dels raonaments que utilitzen; ja que les religions disposen d’un enorme aparell burocràtic a sou, i tenen capacitat de mantenir un enorme nombre d’apologistes especialitzats, en molts casos camuflats en llocs de treball pagats per l’Estat (periodistes, professors), que tenen com a missió principal cultivar certs errors particulars del raonament, per exemple la petitio principii, l’explotació propagandística de les llacunes verdaderes o fictícies existents en el coneixement científic (una d’aquestes seccions podria estar englobada sota el nom de “teologia quàntica”), la confusió sobre la qüestió de la responsabilitat de la prova en el cas d’afirmacions positives, etc. Com que un individu per si sol no té capacitat suficient per oposar-se a una estructura ben entrenada durant segles de funcionament i, sobretot, contra un aparell professional amb el treball ben distribuït —l’individu en el millor dels casos pot intentar trobar per si mateix els errors individuals del raonament elaborat per protegir la religió amb què es bombardeja la societat des dels estaments més diversos, però no serà capaç de comprendre, de cop i volta, la distribució dels errors del raonament preparats amb cura entre diferents persones, que poden inclús simular posicions oposades entre si, etc.— li pot resultar útil que l’associació d’ateus li eviti una part d’aquesta feina i l’ajudi a preparar-se per una possible trobada amb els advocats de la religió, siguin declarats o encoberts. L’associació el descarrega així d’un important volum de treball, que podria arribar a esgotar o a ofegar a un individu mitjà.

5. Donat que la religió, per les raons exposades abans, no podrà mai deixar de ser una amenaça per a tots els lliurepensadors (o ateus), s’en deriva que l’estratègia defensiva ha d’incloure també una estratègia ofensiva, consistent a eradicar la religió completament, si és possible. El caràcter innat de les religions, en especial de les religions dogmàtiques (les anomenades religions del llibre), que exigeix explícitament el sacrifici de l’intel·lecte per a poder subsistir, no deixa altre alternativa als ateus, si volen sobreviure ells mateixos. Serà per tant un dels objectius d’una associació atea sostreure a les religions el màxim número de seguidors possible mitjançant la informació, la sàtira i altres medis apropiats, fins que no els hi quedin més adeptes.

6. En analogia amb la medicina, que té per finalitat la curació de la malaltia però no l’exercici de la influència política o ideològica sobre els seus portadors actuals o potencials, la substància o l’objecte de l’ateisme és de naturalesa negativa-defensiva, ja que és la supressió d’una particular forma d’alteració mental. (Si aquesta no estigués induïda i fomentada per la societat i per tant protegida contra la teràpia, probablement la lluita contra ella seria incomparablement més senzilla.) Qualsevol altre cosa pel que respecta a la característica fonamental de l’ateisme ha estat ja esmentada al començament d’aquest article; la conseqüència indispensable del qual és, per tant, que una associació d’ateus ha de mantenir-se neutral ideològica i políticament, i per tant ha d’acceptar a la seva organització a tot ateu que es declari com a tal, sense fer-ne diferències. El coneixement que no hi ha déus de cap naturalesa o estadis de dilució no dóna lloc a cap actitud particular sobre el fet de “raspallar-se les dents” per exemple o, per referir-nos a temes més actuals, sobre la vivisecció, el vegetarianisme, la lluita contra les epidèmies, el termini establert per a l’avortament legal, la guerra, etc. Una associació d’ateus no hauria de demanar als seus membres sostenir opinions determinades sobre aquestes qüestions ni sobre cap altre assumpte relacionat amb la forma de vida o amb la legislació en general, tret de les referides a les lleis que atorguen privilegis especials a la religió i, és clar, a les que fan referència a l’exclusió de totes les organitzacions religioses del propi procés legislatiu. Per la seva part les religions solament haurien de poder demanar alguna cosa als seus seguidors (sempre que estigui garantida la pertinença voluntària dels seus membres a la religió), però no haurien de poder disposar de l’aparell de l’Estat per imposar les seves demandes, sigui per anar contra els seus adherents, o per anar contra tots els ciutadans.

Cap associació d’ateus hauria de demanar als seus membres opinions o afirmacions concretes més enllà d’aquest consens mínim; doncs perdria la seva pretesa naturalesa actuant d’altre manera i adquiriria el caràcter d’una associació política o ideològica. Ha de poder ser lliure per discutir, denunciar o combatre la influència de la religió en qualsevol àmbit de la societat, evidentment també de la legislació sobre temes que no facin referència a assumptes religiosos, però s’ha d’abstenir de tota afirmació positiva sobre qualsevol qüestió relacionada amb ells. La religió és un gran mal, però tampoc no és l’únic; qualsevol qui vulgui combatre altres mals ha d’ésser lliure per fer-ho en el lloc on desitgi i en la forma que consideri convenient, però no hauria d’utilitzar l’associació d’ateus pels seus propòsits addicionals contra un mal concret diferent de la religió, ni molt menys obligar-la a participar en aquest combat; ni tan sols a adoptar per a aquest combat el mètode que a ell li sembla oportú.

La raó és, per desgràcia, un fenomen històric tant com el seu contrari; no floreix de la mateixa manera en totes les èpoques ni sota totes les condicions, ni amb les mateixes prioritats. En conseqüència, com hi han diferents camins que, procedint de tradicions diferents, permeten als individus escapar de les xarxes de la religió, existeixen també diferents col·lectius d’ateus potencials, i per això considero que és recomanable per tots els defensors d’una associació d’ateus acceptar els meus principis, encara que només sigui per motius pràctics —si més no, si és que volen guanyar.

 

© Traduït per Ateus de Catalunya (www.ateus.org) amb autorització de Bund gegen Anpassung. Friburg, Alemanya (www.ahriman.com). Article publicat originalment en alemany i reproduït posteriorment en català al Butlletí d’Informacions núm. 7, novembre de 2001, d’Ateus de Catalunya.


 

*PÀGINA PRINCIPAL *QUI SOM *NOTÍCIES I ARTICLES *CAMPANYES *TEXTOS LEGALS I ALTRES DOCUMENTS *BIBLIOTECA *ENLLAÇOS I ALTRES ADRECES D'INTERÈS *CONTACTA AMB NOSALTRES

 

 

©Ateus de Catalunya

Apartat de Correus núm. 13.112

08080-Barcelona

info@ateus.org

http://www.ateus.org