ATEUS DE CATALUNYA

El PP imposa la religió a l’escola

 

L’assignatura de religió serà obligatòria el proper curs i tan sols es podrà triar si es vol fer o no en versió “confessional”.

 

La religió serà avaluable en ambdues modalitats, figurarà a l’expedient acadèmic i a més comptarà per passar de curs.

 

Amb la nova llei l’Església podrà alliçonar els nens a partir dels tres anys i durant tota la seva etapa educativa.

 

L’aprovació de la Llei Orgànica de Qualitat de l’Educació (LOCE) amb els vots del Partit Popular i de Coalició Canària a finals de 2002 va suposar un cop molt fort per la neutralitat ideològica del sistema educatiu espanyol, però la posterior aprovació unilateral pel govern del PP, tot just abans de l’estiu, dels reials decrets que regulen l’aplicació d’aquesta llei, en total connivència amb les aspiracions de la jerarquia catòlica, culmina l’agressió més important contra l’aconfessionalitat de l’Estat —establerta per l’article 16 de la Constitució— de la història recent del nostre país. El nou marc legal retrotreu la situació educativa als temps en què el nacionalcatolicisme era la ideologia oficial del règim i posa en qüestió la pròpia naturalesa plural i democràtica de l’Estat de Dret.

L’Església Catòlica sempre ha mostrat una avidesa desmesurada per estar present en el món de l’educació perquè és conscient que el fonament de la religió no és el raonament, sinó la creença inculcada a través dels hàbits. L’accés de l’Església a alliçonar des de ben petits els infants i els joves augmenta de forma exponencial les seves possibilitats d’èxit a l’hora d’aconseguir nous fidels i, en conseqüència, d’assegurar la pròpia pervivència. Aquesta raó explica la seva ancestral obsessió per introduir l’ensenyament de la religió a l’àmbit escolar, a poder ser de caire confessional, perquè enlloc de concebir l’educació com un mitjà per formar persones lliures, amb capacitat crítica per analitzar la realitat i poder escollir o definir les seves opcions ideològiques, la véu com una forma d’apostolat per garantir la transmissió de les seves creences, com un instrument de proselitisme especialment important en un entorn i una època en què altres vehicles tradicionals en aquesta funció, com la família o la parròquia, fa temps que han deixat de resultar eficaços. El president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), el cardenal Antonio Rouco Varela, ho deixava ben clar el passat mes de novembre poc abans de començar el plenari dels bisbes espanyols: “l’escola catòlica es sent més que mai en l’obligació d’oferir una educació de qualitat inspirada sense vacil·lacions en l’antropologia que es deriva de la revelació de Crist”.

Ara bé, si una cosa li hem de reconèixer a l’Església Catòlica és la seva perseverança i determinació. Ha pressionat tots els governs de qualsevol signe polític per imposar els seus interessos i ha obtingut resultats prou bons, però la seva ambició no podia desaprofitar l’oportunitat que li brindava un PP amb majoria absoluta al Parlament. Solament aquesta lectura permet explicar el suport incondicional en altres temes que la jerarquia catòlica ha donat a la política del govern popular durant els darrers mesos, des de la polèmica pastoral dels bisbes en contra dels nacionalismes promulgada al novembre de l’any passat, fins a la recent visita del Papa al mes de maig, amb el flagrant menyspreu al líder de l’oposició, el socialista José Luís Rodríguez Zapatero, i sobretot als dirigents dels partits nacionalistes propers a l’Església. Tot plegat formava part d’un pacte de més ampli abast del qual tot just ara comencem a veure’n els primers resultats.

 

Religió per a tothom

La Llei de Qualitat de l’Educació i els subsegüents decrets aprovats pel govern converteixen la religió, a partir del curs 2004-2005, en una assignatura fonamental dins dels plans d’estudis del sistema educatiu espanyol, equiparable des del punt de vista acadèmic a les demés assignatures comunes que formen el currículum escolar bàsic dels estudiants. La nota obtinguda figurarà a l’expedient acadèmic, comptarà per poder passar de curs —qualsevol alumne que suspengui més de dues assignatures incloent-hi la religió haurà de repetir— i fins i tot s’emprarà per determinar la nota mitjana del batxillerat, que suposarà el 60% de la nota total per accedir a la universitat (el 40% restant sortirà de la revàlida, que substituirà l’actual selectivitat, i que òbviament també inclourà la religió). Des del proper curs l’ensenyament de la religió, una doctrina pròpia de l’àmbit de les creences particulars de les persones, condicionarà directament l’educació oficial, escola pública inclosa, i influirà de manera decisiva sobre el futur de tots els estudiants al marge de la seva ideologia o creences personals, o de les dels seus pares o tutors.

L’estratègia de la reforma té dos objectius clars: potenciar la presència de l’assignatura confessional de religió a l’escola, evitant les possibles objeccions legals derivades del marc anterior, i fer extensiu l’estudi de la religió a tots els estudiants. Per aconseguir-ho el Ministeri d’Educació crea una nova àrea denominada “Societat, cultura i religió” que serà obligatòria per a tothom però que constarà de dues modalitats, una de caràcter “confessional” que es dirà senzillament “religió”, i una altre suposadament “no confessional” que s’anomenarà “fet religiós”. La religió serà doncs obligatòria i els alumnes tan sols podran optar per cursar-la en una modalitat o altre. L’Església espera frenar d’aquesta manera l’actual davallada del nombre d’alumnes a l’assignatura confessional i aconseguir que els estudiants, siguin o no creients, acabin tenint una visió amplia i favorable de la cultura religiosa.

A partir d’ara ho vulguin o no els alumnes hauran d’estudiar religió a l’escola en alguna de les dues modalitats durant un “mínim” d’11 anys, des dels sis quan comencin primer curs de primària fins a primer curs de batxillerat, i solament serà opcional a segon curs de batxillerat. La Llei també diu que els nens escolaritzats durant l’etapa no obligatòria d’educació infantil, dels tres als sis anys, hauran de cursar religió. Això implica que aquests nens —la immensa majoria— estudiaran religió a l’escola abans de saber llegir i escriure i que, pel cap baix, ho faran durant 14 anys. A títol comparatiu, al llarg de tota la seva formació acadèmica un alumne realitzarà “al menys” 595 hores de religió, mentre que solament en farà 35 d’ètica —íntegrament durant l’Ensenyament Secundari Obligatori (ESO)— i 140 de filosofia —totes elles durant el batxillerat— i per contra cap, de manera explícita, sobre valors democràtics. En molts casos els alumnes, depenent de la modalitat de batxillerat que triïn, poden acabar fent durant la seva etapa formativa moltes més hores de religió que d’història o de ciències… L’únic àmbit en què l’assignatura de religió seguirà sense influir en cap de les seves dues modalitats serà per obtenir beques durant el batxillerat.

Pel que fa als continguts la situació és tan o més greu. Els programes de l’opció confessional, elaborats directament per la Conferència Episcopal, reprodueixen posicions totalment retrògrades dirigides a adoctrinar els nens i els joves sobre aspectes importants de la vida social en temes com la sexualitat, el divorci, l’avortament, la planificació familiar, la manipulació genètica i altres. Però els programes en teoria no confessionals, recollits als decrets que desenvolupen la LOCE, tampoc es queden enrera. Al primer cicle de primària els nens estudiaran temes tan “innocents” per un infant de sis o set anys com ara els llocs de culte, les festes religioses —perquè no totes les festes?—, els períodes sants, l’oració, els ritus, les actituds religioses, els llibres sagrats... A títol d’exemple, l’única referència a l’ateisme durant els quatre cursos d’ESO es troba al programa de quart curs en un capítol titulat: “Totalitarisme i religió al segle XX. L’ateisme d’Estat. La catàstrofe moral dels totalitarismes. L’Holocaust.” I això a l’opció no confessional!

Per suposat als programes no es parlarà dels patiments infligits per l’Església a tort i a dret al llarg dels segles. No s’estudiaran les barbaritats comeses pels croats, el canibalisme practicat a Maarat ni el saqueig de Constantinoble, l’aniquilació dels càtars ni les atrocitats de la inquisició. No s’explicarà una història rigorosa de la ciència que mostri també els disbarats sostinguts per la religió al llarg dels segles, que expliqui perquè es va condemnar Galileu o perquè van ser cremats a la foguera Miquel Servet o Giordano Bruno —l’un pels calvinistes, l’altre pels catòlics—. No es mencionarà res del tracte ominós atorgat pels papes als jueus mentre van existir els Estats Pontificis, ni de la connivència del Vaticà amb les dictadures de mig món per preservar o incrementar els privilegis de l’Església. Tot això també forma part de la nostra història, del nostre “patrimoni cultural”, i potser estaria bé que els estudiants ho coneguessin… Un temari esbiaixat només pot ser entès com un atemptat a la llibertat ideològica. Per equilibrar una mica la balança aleshores els professors podrien ser designats per l’Estat i pagats per la Conferència Episcopal..!

 

Un canvi significatiu

El nou sistema acaba amb l’establert per la Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu (LOGSE) l’any 1990, que malgrat les seves mancances pretenia protegir, amb reserves, la neutralitat ideològica dins de l’àmbit escolar. Segons el model anterior hi havia una assignatura de religió confessional optativa avaluable a primària i a secundària, que comptava per fer la nota mitjana però no per passar de curs, mentre que al batxillerat no era avaluable i per tant tampoc influïa en la nota de l’expedient acadèmic, i una segona assignatura alternativa formada per activitats d’estudi sense valor acadèmic que venien determinades per cada centre. L’origen d’aquest model es remunta a diverses sentències del Tribunal Suprem de l’Estat que deixaven ben clar que el possible dret d’alguns a realitzar una formació voluntària, com en el cas de l’assignatura de religió, no podia generar obligacions —ni per tant alternatives— pels qui no volien fer-la.

L’Església s’havia oposat sempre a què els estudiants que no fessin religió realitzessin cap tipus de contingut acadèmic que els pogués proporcionar avantatges formatius en altres àrees —i de retruc restar possible demanda a l’assignatura de religió—. La indefinició va condemnar l’assignatura alternativa a restar buida de continguts, situació que va donar peu a què alguns polítics com l’exministra i actual presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, reproduint les consignes de l’Església, desacreditessin públicament l’alternativa adduint que es reduïa a “jugar al parxís”, cosa força allunyada de la realitat a la majoria dels centres, que depenent dels cursos organitzaven activitats diverses com tallers de teatre, debats sobre els mitjans de comunicació, activitats de repàs... La introducció, amb la nova normativa, d’una assignatura de religió en teoria no confessional és precisament l’argument que l’Església cercava per “justificar” la presència de l’opció confessional als plans d’estudis.

La satisfacció de la Conferència Episcopal Espanyola per la nova situació és evident, ja que el nou model respon exactament a les seves demandes. En promulgar-se els nous decrets el portaveu de la CEE, Juan Antonio Martínez Camino, va manifestar que era una “bona notícia, perquè suposa un pas endavant en l’acompliment de l’Acord signat entre l’Estat i l’Església”, donant a entendre que fins aquell moment no havia estat així, i mostrant clarament que l’Església no ha deixat de cercar durant els 26 anys de democràcia una fórmula que s’avingués millor als seus interessos. El president de la CEE, Rouco Varela, va tenir l’ocurrència de declarar que “l’ensenyament de la Religió és tan important i ha de tenir la mateixa consideració que les matemàtiques, la llengua o qualsevol altre matèria”.

El nunci del Vaticà, Manuel Monteiro de Castro, va dir que els acords signats “segueixen sent vàlids i eficaços, i deixen clar que la religió té un caràcter fonamental i ha de ser considerada com qualsevol altre matèria del currículum”. Així no és d’estranyar que els representants de la Federació Espanyola de Religiosos d’Ensenyament (FERE) s’atreveixin a declarar que “els centres educatius catòlics són plataformes d’evangelització en les que religiosos i laics despleguem la nostra vocació en missió compartida”. Per l’Església Catòlica el marc legal s’ha de basar en els Acords de l’Estat amb la Santa Seu de 1979, per davant de la Constitució Espanyola i dels tractats internacionals no bilaterals subscrits per l’Estat Espanyol. Davant d’això l’única alternativa per preservar l’aconfessionalitat de l’Estat és exigir la derogació immediata dels acords amb el Vaticà, per evitar que es continuin instrumentalitzant per imposar als ciutadans directrius confessionals que vulneren la neutralitat ideològica més elemental.

El paper de la ministra Pilar del Castillo no podia ser més lamentable, enlloc de defensar la seva actuació amb arguments o de reconèixer la seva absoluta submissió a les posicions de l’Església va optar per tirar pilotes fora al·legant que el nou sistema està en consonància amb els dels països del nostre entorn —cosa falsa i fàcilment comprovable— i que ella s’havia limitat a “recollir les recomanacions del Cosell d’Estat i del Consell Escolar de l’Estat”, als quals, com és preceptiu, es demana un dictamen per garantir la coherència legal, però no perquè n’elaborin les directrius polítiques. No obstant això, és cert que els informes presentats per aquests organismes van proposar que es donés la mateixa entitat jurídica a les dues assignatures per evitar els problemes derivats de resolucions precedents del Tribunal Suprem sobre la LOGSE, però també es podia haver optat per altres alternatives, com ara suprimir l’assignatura de religió...

El procés seguit posa de manifest que el Ministeri d’Educació es va limitar a cercar una fórmula legal que fos mínimament creïble per reforçar l’ensenyament de la religió a l’escola segons els dictats de l’Església Catòlica, però sense preocupar-se pels possibles efectes contraproduents sobre els alumnes, com ara la segregació dels nens a l’hora de religió en funció de les creences o bé l’absència d’una formació en valors democràtics, ni per la sensibilitat social dels qui pensen que la formació religiosa hauria de fer-se al si de cada família o als centres de culte de cada confessió religiosa. La ministra va arribar a manifestar públicament que no havien rebut pressions del Vaticà, però que malgrat això s’havia de reconèixer “l’autoritat moral del Papa” en la matèria... Al·lucinant!

 

La via dels recursos

La reacció des de diversos sectors de la societat civil no s’ha fet esperar. La Junta Directiva de la Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnes (CEAPA) va expressar el seu rebuig total a la disposició addicional segona de la llei, que regula els aspectes fonamentals de l’assignatura de religió, per considerar que violenta la llibertat de pensament i de consciència consagrada per la Declaració Universal de Drets Humans, la dels Drets de la Infància i la Constitució Espanyola, i va fer esment a què la nova llei obliga tothom a fer una formació en el “fet religiós” sense tenir en compte que també existeix l’humanisme laic. Aquesta organització va presentar després de l’estiu sengles recursos davant del Tribunal Suprem de l’Estat contra tres dels reials decrets que desenvolupen la Llei de Qualitat perquè considera que vulneren els principis constitucionals d’igualtat, llibertat religiosa i neutralitat ideològica de l’Estat, i que la llei pretén realment l’adoctrinament religiós dels nens i les nenes. CEAPA tampoc descarta demanar al Suprem que es pronunciï sobre la possible inconstitucionalitat dels Acords de l’Estat amb el Vaticà que fonamenten alguns aspectes de la LOCE. La seva presidenta, Maite Pina, va manifestar que s’obria “una llarga lluita per defensar l’escola laica i científica”.

Per la seva banda, la Federació d’Ensenyament de Comissions Obreres (CCOO) també va presentar al Tribunal Suprem recursos contra els reials decrets que desenvolupen la LOCE per considerar que l’alternativa a la religió no podia ser una nova assignatura de religió. El secretari general d’Ensenyament d’aquest sindicat, Fernando Lezcano, va declarar en roda de premsa que el propòsit del govern era que l’alternativa fos “més del mateix” i va recordar que el Tribunal Suprem ja havia sentenciat que la religió no podia imposar-se “a qui no la volgués”. L’informe jurídic elaborat per CCOO argumenta que en un estat no confessional la religió no pot ser una assignatura obligatòria, i fa referència a la sentència del Suprem de 1998 segons la qual no és raonable imposar obligacions als qui no desitgen seguir una formació voluntària.

També FETE–UGT va presentar recursos davant del Tribunal Suprem en contra dels esmentats decrets com a pas previ per poder interposar una demanda quan els recursos hagin estat admesos a tràmit, i forçar així la seva suspensió cautelar de cara al proper curs. La federació d’ensenyament d’UGT considera que els reials decrets empitjoren encara més la Llei de Qualitat, i apunta en un comunicat que el problema es podria resoldre eliminant l’assignatura de religió i l’adoctrinament religiós a les escoles públiques.

USTEC-STEs va optar en canvi per una estratègia diferent i va presentar un recurs d’inconstitucionalitat adduint que el Ministeri d’Educació havia presentat la LOCE sense que hi hagués cap negociació prèvia a la seva tramitació parlamentària, per la qual cosa s’haurien infringit els dret fonamentals de llibertat sindical i a la negociació col·lectiva. En paral·lel va presentar recurs davant del Tribunal Suprem contra la part de la llei que obliga a fer religió o bé l’alternativa no confessional. Solament el sindicat de l’ensenyament privat USO ha considerat positives les mides aprovades pel govern.

Quant als partits polítics, el secretari d’educació d’Izquierda Unida (IU), Franco González, tampoc es va quedar curt en afirmar que era “aberrant l’obligatorietat de la religió” i va declarar que en un estat aconfessional aquest tipus de formació s’hauria d’impartir a les esglésies. La secretària d’educació del PSOE, Carme Chacón, va acusar la ministra d’educació d’imposar unes decisions que “trenquen de forma unilateral el consens sobre la religió adoptat des de la transició democràtica”. També va exigir la retirada dels decrets i va preguntar-li a la ministra que expliqués “Com s’avalua la fe”. Sorprenentment va respondre als socialistes l’Església a través del seu responsable episcopal d’ensenyament, l’arquebisbe de Toledo Antonio Cañizares, afirmant que dirigents de la CEE havien pactat amb el PSOE la reforma de l’assignatura de religió abans de presentar-la al Ministeri, cosa si més no insòlita que suposa reconèixer que l’Església havia induït de forma il·legítima el procés legislatiu que correspon al govern. El PSOE, malgrat confessar que al gener de 2002 va mantenir converses a petició de la CEE, va afirmar que havia refusat les propostes dels bisbes i que estava en desacord amb la reforma perquè vulnera la Constitució, l’ordenament jurídic i és contrària a un sistema educatiu modern. Chacón va arribar a mostrar públicament una carta del bisbe Cañizares que acabava amb les paraules “amb la confiança que es pugui aconseguir un acord satisfactori”, per defensar la inexistència d’un acord previ.

En definitiva, es poden cercar mecanismes perquè el fenomen religiós, com a part integrant de la nostra realitat, sigui recollit —igual que la tradició laica— dins de l’àmbit educatiu de forma equitativa i raonable, és a dir, que els alumnes coneguin la seva història i influència sobre la cultura en consonància amb una educació laica que no pretén furtar cap aspecte de la realitat als ulls dels estudiants, però no és presentable imposar a tothom una assignatura de religió per legitimar la presència de continguts confessionals que haurien de quedar al marge de l’educació oficial. Si és millor incorporar certs elements culturals a través d’una assignatura específica —a quants i quins cursos— o fer-ho de forma transversal, és un debat pedagògic que està per encetar. Però l’ensenyament confessional de la religió és un assumpte que pertany a l’àmbit privat de les persones, doncs aspira a l’adoctrinament de l’alumne en una determinada creença i per tant no ha de tenir lloc en el currículum escolar, que realitza una funció pública, no proselitista, de formació social dels joves i els infants. Tota doctrina, sigui catòlica o d’altres confessions, ha de ser impartida fora de l’horari escolar, amb caràcter voluntari i sense contrapartides pels qui no vulguin fer-la. Pel que fa al cost d’aquesta “formació”… on diu la Constitució que hagi d’assumir-la l’Estat, o sigui el conjunt de tots els ciutadans, siguin o no creients?

 

El conflicte amb els catequistes

No acaba tot aquí, la modalitat confessional continuarà sent impartida, com succeeix amb l’actual assignatura de religió, per veritables catequistes designats a dit i controlats directament pels bisbes, però contractats i pagats per l’Estat, que no intervé per a res en la seva selecció, preparació ni seguiment. La modalitat no confessional la donaran professors de les àrees de filosofia i d’història, sense cap formació addicional per assumir aquesta nova responsabilitat. En principi cal comptar amb el rigor i la professionalitat dels docents de l’opció no confessional, però a la vista del programa, clarament tendenciós, l’orientació final dels continguts restarà en mans de cada professor, sobretot als centres privats, concertats o no, controlats majoritàriament per l’Església.

Aquest model, regulat per l’article 93 de la Llei de Mesures Fiscals, Administratives i de l’Ordre Social de 1998 i pel Conveni signat l’any 1999 per l’actual candidat del PP a la presidència del govern, Mariano Rajoy, quan era ministre d’educació i cultura, i pel president de la Conferència Episcopal, ha donat origen a una forta controvèrsia.

La situació laboral dels professors de l’opció confessional és escandalosament precària, per poder exercir han d’estar en possessió d’un “diploma de Declaració Eclesiàstica d’Idoneïtat”, que s’ha de renovar cada any i que atorga el bisbat corresponent en funció de criteris discrecionals. La jerarquia eclesiàstica compta amb un “Servei d’Inspecció de l’Ensenyament Religiós” propi per supervisar la tasca dels professors, que segons un document aprovat l’any 2001 per la LXXVI Assemblea plenària de la CEE té la missió de “vetllar pel correcte desenvolupament dels continguts de l’àrea de Religió i Moral catòlica, així com vetllar per la recta doctrina, testimoni de vida cristiana i aptitud pedagògica dels professors de religió catòlica”.

Durant els darrers anys molts professors de religió han estat acomiadats o simplement han perdut la “idoneïtat” per motius tan peregrins des del punt de vista laboral com ara “no seguir de forma adient el model de vida cristià”, “no anar a missa tots els diumenges”, “anar a prendre copes amb amics”, “negar-se a pagar una quota voluntària” establerta pel bisbe de torn, “exercir activitats sindicals” o “ser militant” d’algun partit polític. El mateix document anterior reconeix que “La missio canònica estableix les garanties necessàries com a professor catòlic davant la comunitat educativa. Aquesta identitat catòlica del professor de religió suposa un compromís que es manifesta en la comunió amb l’Església i llurs pastors, en la integritat de la fe i els costums i en el testimoni de la seva vida cristiana”. Davant d’això resulta increïble que determinats partits no hagin adoptat una actitud més bel·ligerant a l’hora d’enfrontar el problema.

La realitat és que hi han molts professors que en finalitzar el seu contracte, que és sempre per la durada del curs escolar, es troben que no se’ls renova el “diploma” sense cap comunicació prèvia i sense més explicacions, i per tant perden automàticament qualsevol opció a seguir exercint durant el curs següent. Altres són acomiadats a meitat de curs simplement perquè deixen de tenir la “confiança” de l’autoritat religiosa... A rel d’aquestes arbitrarietats cada vegada són més els que recorren als tribunals de justícia ordinaris per defensar els seus drets laborals, i aleshores els tribunals acaben condemnant l’Estat —que és qui contracta els professors i per tant qui acaba pagant els plats trencats— a readmetre els professors o bé a satisfer importants indemnitzacions, quan la decisió d’acomiadar-los la prenen uns bisbes que —mai millor dit— es renten les mans i transfereixen tota la responsabilitat legal i les conseqüències de les seves decisions a l’Administració.

Segons algunes fonts els tribunals superiors de justícia de diverses comunitats —Catalunya, Madrid, País Basc, Aragó, Extremadura, Canaries…— han resolt ja més d’un miler de demandes a favor dels afectats. Les sentències dels tribunals són en general prou explícites i afirmen que no es pot rescindir una relació laboral per raons contràries a drets fonamentals dels ciutadans recollits per la Constitució, com són el dret a la intimitat, a la vaga, a la tutela judicial, a la llibertat d’expressió, a la igualtat davant la llei, a la no confessionalitat de l’Estat, al principi de legalitat i a la igualtat de condicions per l’accés a la funció pública. El Tribunal Constitucional ha admès ja a tràmit tres demandes del Tribunal Superior de Justícia de Canàries que plantegen la més que provable inconstitucionalitat d’alguns punts de l’Acord entre l’Estat Espanyol i la Santa Seu sobre Ensenyament i Afers Culturals per detalls relacionats amb aquesta qüestió...

A banda de com es resolgui finalment el conflicte laboral dels docents de religió, tampoc és raonable que una part del professorat esdevingui una mena de casta privilegiada que no ha de passar pel tràngol de superar unes oposicions per accedir a la funció pública, com fan els professors de totes les demés assignatures segons el criteri d’igualtat d’oportunitats establert per la Constitució, ni estiguin sotmesos a la supervisió de les autoritats educatives, sinó que depenguin exclusivament del criteri arbitrari d’uns dirigents religiosos per fer una tasca d’adoctrinament i, per contra, estiguin pagats amb fons públics. Evidentment aquest delicat assumpte s’acabaria de soca-rel suprimint l’ensenyament confessional de la religió a l’escola i, de pasada, procedint a la derogació dels acords de l’Estat amb el Vaticà per inconstitucionals, com reclamen des de fa anys les organitzacions defensores de la laïcitat, però de moment no sembla que aquesta opció compti amb massa possibilitats, mentre no canvïi l’actual correlació de forces al Congrés.

 

Religió o catolicisme?

Una altre de les crítiques a l’assignatura de religió prové dels representants de les religions minoritàries, que consideren el tracte actual totalment discriminatori i aspiren a rebre els mateixos privilegis que l’Església Catòlica. L’origen del problema està en què el PP amb la reforma pretén impulsar la presència de la religió catòlica al sistema educatiu, però en un Estat no confessional això topa amb una legislació que defensa —amb reserves— la igualtat de tracte de l’Administració cap a totes, o algunes, religions.

L’element que regula la relació de l’Estat amb les confessions religioses és la Llei Orgànica de Llibertat Religiosa de 1980 que, com el seu nom reflecteix, ja discrimina d’entrada els no creients respecte dels creients. A l’article 3 diu “queden fora de l’àmbit de protecció de la present Llei (…) la difusió dels valors humanístics o espiritualistes o altres finalitats anàlogues alienes a les religioses”. D’aquesta manera recull l’influx del Concili Vaticà II que proposa la llibertat religiosa però no la llibertat de consciència —que inclou també la llibertat de no creure—, i posa les bases per poder atorgar drets positius a les religions... però tampoc a totes, doncs l’article 7 indica que “l’Estat, tenint en compte les creences religioses existents a la societat espanyola, establirà, donat el cas, Acords o Convenis de cooperació amb les Esglésies, Confessions i Comunitats religioses que (…) hagin assolit notori arrelament a Espanya”. Avui dia a Espanya solament hi ha quatre confessions religioses que compten amb l’estatus reconegut “d’arrelament notori” i que opten per tant a gaudir de privilegis: la catòlica, l’evangèlica, la islàmica i la israelita. Els criteris per assolir o no aquest estatus ja són figues d’un altre paner, però la resta, inclosos els no creients —que en número, no ho oblidem, superen totes les confessions religioses juntes llevat de la catòlica— queden fora del joc.

Tot i el que diu la legislació fins ara solament la religió catòlica s’està donant de forma regular a les escoles. L’exemple més notori és el de la religió islàmica, que tan sols s’imparteix a Ceuta i Melilla malgrat ser demanada per moltes famílies als centres escolars. La raó de l’Administració per justificar la seva absència és la divisió existent entre els diferents corrents de la comunitat islàmica, que fan difícil trobar un interlocutor vàlid al que adreçar-se. Això no deixa de ser paradoxal, perquè la condició “d’arrelament notori” hauria de referir-se a una mateixa religió, a un mateix col·lectiu organitzat i homogeni... sinó a què s’aplica?

La llei estableix que els alumnes podran cursar estudis d’una de les quatre religions que han signat convenis amb l’Estat quan un mínim de 10 alumnes o les seves famílies ho sol·licitin a un centre determinat. El curs 2001-2002 van rebre classe de religió catòlica a Catalunya 184.620 nens —75.761 a l’escola pública, el 36,7% del total, i la resta a la privada—, i 763 nens d’evangèlica, però cap va fer religió islàmica ni israelita. El Departament d’Ensenyament de la Generalitat reconeix que el curs 2002-2003 van demanar formalment religió islàmica a primària pels seus fills 1.227 famílies —1.178 a escoles públiques i 49 a concertades—, però assegura que les classes no es van arribar a impartir en cap cas perquè la Comissió Islàmica, que era l’interlocutor reconegut, no va designar els professors com li corresponia. A més adverteix que quan l’autoritat religiosa hagi facilitat la relació de professors encara s’hauran de decidir i revisar els temaris, i això pot portar algun temps…

El president de la Federació Espanyola d’Entitats Religioses Islàmiques (FEERI), Abdul Karim Carrasco, que juntament amb la Unió de Comunitats Islàmiques d’Espanya (UCIDE) formen la Comissió Islàmica, va declarar a La Vanguardia que portaven “anys presentant una llista consensuada amb els noms dels professors, però que el govern incompleix el conveni per falta de voluntat política”. Segons ell el curs passat van presentar una llista de 80 professors que reunien els requisits de titulació exigits, encara que de moment amb 40 s’apanyarien. Altres responsables islàmics xifren en 160 el número de professors per cobrir les necessitats actuals.

Els jueus constitueixen una comunitat reduïda, formada per unes 15.000 persones al conjunt de l’Estat i 3.000 a Catalunya, però per raons de discreció prefereixen realitzar la formació religiosa de forma privada. La comunitat evangèlica en canvi creix ràpidament degut a la forta arribada d’immigrants d’origen sudamericà, i es preveu que això farà augmentar en poc temps la seva presència a les escoles. Tot plegat porta a un panorama desolador, amb un sistema educatiu que enlloc de promoure la integració i els valors democràtics tendeix a fomentar un pluriconfessionalisme segregador, on els alumnes són separats durant la classe de religió en funció de les creences de les seves famílies.

 

Sobre l’obligació de triar

A Catalunya el Departament d’Ensenyament de la Generalitat va dictar al juny de 1998 unes instruccions que obligaven les escoles a enviar un formulari als pares en el moment de fer la preinscripció per accedir al sistema educatiu —i un altre cop al començar la primària—, on aquests havien d’indicar si volien formació religiosa o ensenyaments alternatius pels seus fills i, en cas de triar religió, si optaven per la catòlica, l’evangèlica, la jueva o bé la islàmica —les considerades d’arrelament notori segons la legislació—. La decisió de la Generalitat va coincidir “casualment” amb una forta campanya dels bisbats per intentar aturar l’imparable descens a Catalunya del nombre d’alumnes a les classes de religió, consistent en la tramesa d’un fulletó a totes les famílies que informava de l’obligació d’omplir l’esmentat imprès. Hem de recordar que durant el curs 2001-2002 la mitjana d’alumnes matriculats a religió a l’escola pública catalana era del 37,6% a primària i de tan sols el 9,6% a secundària, mentre que a la privada superava el 70% en ambdós casos.

El sindicat USTEC-STEs, majoritari a l’ensenyament públic català, va interposar un recurs contenciós-administratiu davant la justícia contra la normativa introduïda per la Generalitat per considerar que promovia de forma tendenciosa l’assignatura de religió. Finalment, el 12 de febrer de 2003 el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va donar la raó a USTEC-STEs en la seva demanda i va anul·lar les instruccions dictades per la Generalitat, suprimint l’obligació dels pares de declarar si volien o no formació religiosa pels seus fills.

La sentència argumenta que l’oferta de l’assignatura de religió és obligatòria pels centres segons la llei, però que la seva elecció és voluntària i que per tant no pot tenir “caràcter imperatiu”. Segons la sentència l’obligació de pronunciar-se “vulnera el primer apartat de l’article tercer del Reial Decret 2.438/1994” que regula l’ensenyament de la religió, que diu: “els pares o tutors dels alumnes, o ells mateixos si fossin majors d’edat manifestaran, voluntàriament, al Director del centre al començar cada etapa o nivell educatius o a la primera adscripció de l’alumne al centre el seu desig de cursar l’ensenyament de Religió, sense perjudici que la decisió es pugui modificar a l’inici de cada curs escolar”. El tribunal recorda que aquest decret no es pot desvincular de l’article 16.2 de la Constitució espanyola, que afirma “Ningú podrà ser obligat a declarar quan a la seva ideologia, religió o creences”.

D’aquesta manera el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya dóna també la raó de forma indirecta a la posició defensada per Ateus de Catalunya, que en els seus objectius afirma “el fet que els ciutadans es vegin obligats a pronunciar-se, bé sigui activa o passivament, sobre si volen o no ensenyament confessional per als seus fills —i en el seu cas de quina confessió concreta—, obliga de forma encoberta i ineludible a pronunciar-se sobre el seu grau d’afinitat ideològica amb les confessions religioses, la qual cosa vulnera clarament l’esperit del punt segon de l’article 16 de la Constitució”.

Com a conseqüència de la sentència va haver-se de modificar el procés de matriculació pel curs 2003-2004 i ara són els pares que volen religió pels seus fills els que han d’omplir per pròpia iniciativa el formulari posant la creu a la casella corresponent. Els qui deixen buida la casella es considera que no volen religió, igual que els qui demanen l’ensenyament alternatiu, de forma similar al que passa amb l’assignació tributària a la declaració de renda.

Aquest és precisament un dels esculls que intenta evitar la nova Llei de Qualitat, ja que enlloc de triar entre religió sí o religió no, obliga a fer-ho entre diferents modalitats d’una “mateixa” assignatura. Possiblement més tard o més d’hora els tribunals es veuran obligats a pronunciar-se també sobre aquesta qüestió.


PÀGINA PRINCIPAL

©ATEUS DE CATALUNYA

Apartat de Correus núm. 13.112

08080-Barcelona

info@ateus.org

http://www.ateus.org

Tel. 696.505.636