Ateus de Catalunya

 

Els talibans, la cara més fosca de l’islam

Des de la seva arribada al poder l’any 1996 el règim fonamentalista taliban ha imposat una interpretació radical de l’islam que ha sembrat l’horror entre la població afganesa.

A rel dels atemptats del mes de setembre als Estats Units i de la consegüent resposta americana, els talibans han passat a primer terme de l’escena mediàtica mundial. Són probablement l’exponent més clar del fanatisme i de la intransigència religiosa que podem trobar avui al món, però això no és quelcom nou que s’hagi descobert ara, ja fa anys que es ve denunciant públicament la seva actuació retrògrada fins el paroxisme que ha sumit l’Afganistan en el terror i en la misèria.

Els talibans sorgeixen l’any 1994 com a milícia organitzada a partir dels nens i dels joves orfes provocats pels diferents conflictes que l’Afganistan ve patint des de principis dels anys vuitanta. Aquests joves, de confessió sunnita i majoritàriament d’ètnia pushtun, van ser educats de forma gairebé exclusiva en l’estudi de l’Alcorà a les madrasses de Kandahar, a l’Afganistan, i a les principals ciutats del Pakistan, en ambients de gran exaltació religiosa, fonamentalista, impregnats pel contacte amb els resistents islàmics arribats de tot el món musulmà a l’Afganistan per lluitar durant els anys de la invasió soviètica.

La possibilitat d’instaurar un règim fort que acabés definitivament amb les lluites fratricides entre les diferents faccions de muhaidins, frenés la influència de la minoria xiïta proiraniana i fos capaç de retornar la pau, o si més no una certa estabilitat a la regió, va pesar aleshores més pels Estats Units, interessats a construir un oleoducte a la zona (projecte que mai va prosperar), que el perill d’entregar el país a un potencial extremisme islàmic que es considerava previsible i per sobre de tot controlable gràcies a la seva dependència econòmica i a la seva proximitat ideològica amb l’Aràbia Saudí. En aquest context el setembre de 1996 els talibans entren a Kabul i ocupen el poder, sent considerats per alguns com un mal menor per imposar l’ordre i acabar amb el caos en que es trobava immers el país.

La realitat però va ser molt diferent. Un cop al poder els talibans van començar a actuar pel seu compte i a posar en pràctica la seva particular interpretació fonamentalista de l’islam que havien après a les madrasses, tremendament hostil cap a qualsevol desviació de la seva doctrina i sense cap mena de projecte social ni polític per a reconstruir el país.

Les primeres mesures ho deixaven ben clar: l’adulteri seria castigat amb la mort per lapidació, el consum de begudes alcohòliques amb la mort a la forca i l’exposició publica del cos durant tres dies, les execucions públiques es farien els divendres a l’estadi de futbol... malgrat això la comunitat internacional es va inhibir de l’assumpte perquè l’interès de les potències estrangeres un cop superada la guerra freda s’havia reduït ostensiblement.

Les que sortien pitjor parades amb la nova situació eren les dones. Seria obligatori portar sempre posada la burka, una peça de roba que cobreix íntegrament el cos de cap a peus i que solament permet veure l’exterior amb dificultat a través d’una mena de reixeta, i es prohibia taxativament a les dones treballar i rebre educació o assistència mèdica. En la majoria de casos això condemnava les vídues, nombroses a causa de les guerres, i els seus fills, a la misèria més absoluta i en molts casos a morir de gana. Les imatges esgarrifoses de dones sota la burka executades a l’estadi de Kabul van donar la volta al món i van comportar les primeres denúncies a occident sobre la crueltat dels talibans i el tracte degradant contra elles.

Però això sols era el començament, disposicions demencials com la prohibició als homes de tallar-se la barba sota l’amenaça de ser empresonats fins que els hi tornés a créixer, la prohibició d’escoltar música, de veure la televisió i de qualsevol altre mostra pública d’alegria, la tala indiscriminada d’arbres als parcs per evitar la temptació d’escenes amoroses i altres lleis similars van posar de manifest que la suposada religiositat dels talibans era completament malaltissa. Paral·lelament en moltes zones els joves d’ètnia hazarita, la minoria xiïta afganesa, eren assassinats i els seus cadàvers eren abandonats als carrers perquè fossin literalment "devorats pels gossos".

Un dels fets que més reaccions de condemna va aixecar entre la comunitat internacional va ser la proclamació a finals de febrer d’aquest mateix any d’un edicte del mulá Mohammad Omar, líder espiritual dels talibans, que ordenava eliminar totes les imatges preislàmiques del país per considerar que afavorien la idolatria i que eren contràries a l’islam. Això comportava la destrucció entre d’altres de les dues estatues gegants de buda de 55 i de 38 metres d’alçada, excavades a la roca entre els segles II i V a la vall de Bamiyan, que eren considerades les imatges de buda més grans del món.

Aquest anunci va provocar múltiples manifestacions de repulsa. La Unesco, a través de la Lliga Àrab, va intentar aturar la destrucció. Es va produir la mediació del president egipci Hosni Mubarak i una delegació d’alt nivell del Pakistan va viatjar al país veí per convèncer els talibans, però els esforços van resultar inútils i a primers de març es va confirmar que els budes gegants havien estat atacats amb càrregues de dinamita, míssils i carros de combat i reduïts a escombraries davant de la perplexitat mundial.

L’assemblea general de l’ONU va condemnar els fets i el català Francesc Vendrell, delegat aleshores de l’ONU a l’Afganistan va comentar que els talibans pagarien cara aquella acció. Però els budes gegants van ser solament una mostra de la destrucció iconoclasta que l'exèrcit taliban va portar a terme per tot el país i que va acabar amb bona part del patrimoni històric de l’Afganistan, incloses les escultures que hi havia al Museu Nacional de Kabul. Com a justificació el ministre de cultura del règim Wakil Ahmed Mutawakel va declarar "No estem en contra de la cultura, però tampoc creiem en aquesta mena de coses".

Aquest va ser el fet que paradoxalment va posar els talibans en el punt de mira de les crítiques mundials, molt més que les sistemàtiques violacions dels drets humans contra la població civil, que tampoc es van aturar malgrat les protestes. Durant el mes de maig una delegació de dones afganeses fugides clandestinament del seu país va visitar el Parlament Europeu per reclamar l’ajuda de la Unió Europea contra l’opressió dels talibans. Els testimonis aportats eren esgarrifosos, descrivien com els talibans pegaven la gent pels carrers amb barres de ferro trencant-los els óssos per donar exemple a la població que no complia correctament algun precepte religiós o assassinaven sense més per delictes com tenir algun llibre "escrit en anglès"!

A finals de maig els talibans anunciaven un altre dels seus sinistres decrets o fàtues: els afganesos no musulmans, majoritàriament sijs d'origen hindú, doncs aleshores ja no quedaven minories jueva ni cristiana al país, haurien de lluir a la seva rova un distintiu perquè poguessin ser reconeguts per la policia religiosa, talment com els nazis havien fet mig segle abans amb els jueus. Les protestes de l'Índia van ser molt dures, però un cop més els talibans van portar endavant el seu fanatisme sense escoltar ningú.

Finalment, durant el mes d’agost van ser detinguts a Kabul vuit estrangers, quatre alemanys, dos americans i dos australians, juntament amb setze membres afganesos de l'ONG Shelter Now International, dedicada a reconstruir habitatges destruits durant la guerra civil. El president del Tribunal Suprem de l’Afganistan, Noor Mohamed Saqib, informava poc després que serien jutjats sota l’acusació de propagar el cristianisme i que si es demostrava la seva culpabilitat podien arribar a ser penjats. Per confirmar les seves acusacions va mostrar algunes proves com bíblies traduïdes i imatges que suposadament s’haurien utilitzat a l’hora de fer proselitisme.

L’ONU va demanar un judici just i transparent pels detinguts, i representants dels països afectats van viatjar a l’Afganistan per seguir el judici i donar assistència als acusats, però el canvi d’escenari provocat pels atemptats als Estats Units, l’inici dels bombardejos a l’Afganistan, l’ordre d’abandonar el país donada pels talibans a tots els estrangers i el tancament de fronteres fa difícil esbrinar quina pot acabar sent la sort dels detinguts.

Ara sembla que l’esclat del conflicte acabarà capgirant definitivament la situació. El règim taliban pot arribar a la seva fi no tant per les barbaritats comeses durant els darrers anys sinó per donar refugi a Bin Laden, el terrorista presumpte instigador dels atemptats de setembre contra els Estats Units. És evident que el fet de col·laborar o de donar amagatall a aquest individu i als seus combatents confereix als talibans un alt grau de responsabilitat que no pot ser obviat, però no deixa de ser irònic que després de cometre infinitat de violacions contra els drets humans, en nom d’una perversa interpretació de l’islam que han adaptat a la seva mida per poder justificar un fanatisme absurd, puguin acabar sent apartats del poder per una altre causa.


 

*PÀGINA PRINCIPAL *QUI SOM *NOTÍCIES I ARTICLES *CAMPANYES *TEXTOS LEGALS I ALTRES DOCUMENTS *BIBLIOTECA *ENLLAÇOS I ALTRES ADRECES D'INTERÈS *CONTACTA AMB NOSALTRES

 

 

©Ateus de Catalunya

Apartat de Correus núm. 13.112

08080-Barcelona

info@ateus.org

http://www.ateus.org